Incertesa. Neguit. Por. Són tres paraules que defineixen com s'esbossa un setembre que és a tocar. Perquè és una incògnita si les criatures podran tenir continuïtat a l'escola. Perquè s'acaba l'ERTO i caldrà veure què passa amb la feina. Perquè el negoci no acaba de remuntar. Perquè s'ha de continuar protegint els avis i les persones més vulnerables. Perquè s'esgota el termini del contracte de lloguer. Perquè els ingressos a casa s'han reduït dràsticament. Perquè el virus assetja especialment vulnerables que no es poden permetre deixar de treballar. Una infinitat de motius, tants com persones hi ha al país, que il·lustren com la tardor es percep en molts casos com un abisme vital. 

Aquest no serà un inici de curs que es pugui comparar amb cap altre ni resumir amb el concepte de "tardor calenta" tan desgastat mediàticament per definir la inestabilitat política, el context electoral i els episodis judicials que han sacsejat els darrers anys. Perquè se suma una triple crisi econòmica, social i sanitària de dimensions encara desconegudes que impacta, d'una manera o altra, sobre tothom. Entre bambolines, els responsables de gestionar la situació admeten que els efectes més devastadors no s'han exhibit encara. Des de l'administració s'han anat posant pedaços. Prenent mesures de supervivència contra rellotge, fent i desfent sobre l'assaig-error i insuflant oxigen al teixit econòmic. Però si una cosa ha quedat clara és que no seran suficients les mesures provisionals per pal·liar l'emergència.

Els canvis, si es pretenen reals i no de cartró pedra, hauran de ser estructurals. Que la nostra societat estigui cimentada sobre la precarietat vital -difícil accés a un habitatge, salaris insuficients i serveis públics retallats- agreuja les conseqüències d'una epidèmia imprevista i cruel. I que l'economia se sostingui de forma tan important en un sol sector -en aquest cas, el turisme- ha marcat de manera definitiva com es va fer el desconfinament, que primer es pretenia lent i progressiu i que els experts reconeixen ara que va ser precipitat i sense les eines suficients per afrontar els rebrots. El castell de cartes del sistema ha caigut.

És inevitable preguntar-se si hi ha algú capaç de prendre el timó, no per reconstruir el que ja hi havia amb peus de fang, sinó per dissenyar un futur robust que arribi als menjadors de tots aquells que cada dia surten per la porta de casa amb la mascareta i el cor en un puny. Analitzar el panorama polític és desolador. És inevitable preguntar-se si, en el cas de Catalunya, una crisi tan majúscula pot estar a expenses de la batussa setmanal entre els dos socis de Govern. Sobretot quan la gestió posterior a la fi de l'estat d'alarma ha estat absolutament erràtica. La incertesa electoral allarga l'agonia d'una legislatura erma i ajorna les respostes i els horitzons que mereix la ciutadania en temps profundament convulsos.

En el cas de la Moncloa, al tràgic balanç de la pandèmia se suma un pla a la desesperada per apuntalar una monarquia assetjada per la corrupció a costa de laminar la pròpia democràcia i la transparència i exemplaritat que es pregona però que no es practica. També una falta de voluntat manifesta per abordar el conflicte amb Catalunya i una extrema dreta desbocada amb tentacles als tribunals. S'ha demostrat que, per frenar-la, no n'hi ha prou amb atiar als quatre vents que si no ets tu seran ells els que governin. Falten arguments, rumb, projectes nítids al servei del progrés de la majoria i no de la minoria del poder. 

Incertesa. Neguit. Por. Els sentiments que treuen la son a milions de ciutadans haurien d'estar en el primer lloc d'una agenda política massa sovint supeditada als interessos partidistes. Sembla una obvietat, però precisament és allò essencial el que s'oblida quan la incapacitat d'afrontar el més gros es tradueix en la mediocritat de no anar més enllà de comptar quan es fa segons què per tenir un grapat més de vots.