La perspectiva és esfereïdora. Setembre s'albira com un nou abisme sanitari, econòmic i social doblement depriment, venint d'on venim. I és obligat preguntar-se fins a quin punt estem a la intempèrie, per què situacions previsibles no s'han solucionat, si és per incapacitat o negligència, o bé conseqüència de l'inevitable, i quin grau de responsabilitat compartida en tot plegat té la classe política i l'actuació de la societat. Amb tot aquest garbuix sense respostes i un còctel d'incertesa, indignació i resignació, que l'estat d'alarma torni a estar en boca dels dirigents polítics no és gens tranquil·litzador.

Sobretot perquè no queda clar fins a quin punt torna a ser una possibilitat real o bé un nou episodi d'un ring polític que va guanyant en virulència a mesura que la situació empitjora. Per evitar confusions, cal aclarir que la possibilitat que una comunitat autònoma sol·liciti l'estat d'alarma per al seu territori no és una nova mesura ideada pel president Pedro Sánchez. La Constitució ja preveu aquesta possibilitat.

Que ara se situï com a opció prioritària demostra que hi havia un estat d'alarma alternatiu al del comandament únic pel qual es va apostar. Un altre tema és que, a mitjans de març, davant d'una situació imprevista que va desbordar tots els governs, s'optés per tirar pel dret per fer-ho més àgil, un rumb que podria haver estat readaptat o corregit a posteriori en les successives pròrrogues per fomentar la cogovernança des de la vessant pràctica i no només la teòrica. Amb tot, vista l'experiència de com ha anat la gestió de l'epidèmia un cop es va deixar en mans de les autonomies, tampoc es pot dir, lamentablement, que una de les fórmules s'hagi mostrat més eficient que l'altra. Queda demostrat que, més que de competències, aquesta és una qüestió de competència. En realitat, doncs, la novetat de l'anunci de Sánchez és l'oferiment del suport del govern en aprovar-lo amb independència de qui comanda l'autonomia que ho sol·licita. 

El que bé podria presentar-se com una fórmula amb esperit federal per fer front a la situació té al darrere una crua realitat: ningú vol gestionar un altre estat d'alarma perquè ningú vol ser el gran responsable del pitjor dels escenaris. Si hi ha un desig que supera sigles polítiques és que la corba no continuï enfilant-se. Que l'estat d'alarma no sigui necessari seria la millor de les notícies per a qualsevol govern. Però, en cas que l'epidèmia assoleixi quotes de gravetat com les que vam viure mesos enrere, aquest estat d'alarma es converteix en una patata calenta per a qui l'hagi de gestionar. Vindria a ser l'evidència que la gestió realitzada no ha estat eficaç i restriccions més dures i, fins i tot, un nou confinament, és sinònim de col·lapse sanitari, més malestar social i més enfonsament econòmic.

Sánchez és conscient que, en termes de relat polític, no és el mateix ordenar l'estat d'alarma general i assumir de nou el comandament únic i, per tant, també la responsabilitat principal, que no pas que sigui un president autonòmic qui el sol·liciti i qui assumeixi el control de la situació en el pitjor dels escenaris. Que la segona onada s'hagi produït quan eren les comunitats les que portaven el timó és, a ulls de la Moncloa, el millor antídot per silenciar les crítiques de qui es va abonar al desgast del rival a costa d'assenyalar els dèficits de la gestió del govern espanyol. Ara, amb una tardor per davant que serà tota una prova de resistència per al govern de coalició amb l'inici del curs escolar, amb uns pressupostos que s'hauran de pactar en plena crisi galopant i amb la moció de censura de Vox, Sánchez es reserva aquesta carta. 

Els pròxims mesos seran clau per evidenciar fins a quin punt interessos polítics poden passar per sobre del que és necessari per fer front a la urgència. En l'actual context i amb l'historial acumulat, es fa difícil imaginar un president autonòmic que no sigui del PSOE reclamant l'estat d'alarma al seu territori i compartint tribuna al Congrés amb Sánchez per sol·licitar-lo. Tant de bo no sigui necessari. Tant de bo es doblegui la maleïda corba gràcies a mesures eficients i consciència col·lectiva. Però tan debò també que els nostres responsables facin el que han de fer prescindint de relats interessats. Al final, el relat real és el que escriuran amb el seus actes.