Quan un conflicte s'enquista i no troba canalització, la degradació s'estén a tothom. Amb la justícia portant la batuta de la política, la Moncloa incapaç de refer el diàleg, l'independentisme atrapat en una dinàmica de bronca permanent i l'unionisme sense cap opció d'articular una alternativa, la política catalana es mou en un circuit tancat amb cada vegada menys oxigen. La degradació és entre blocs -cap treva entre independentistes i no independentistes- i intrablocs. Ni l'unionisme té prou musculatura per imposar un canvi de paradigma ni l'independentisme se'n surt a l'hora de dibuixar un horitzó que superi les seves pròpies limitacions.

El foc obert entre Junts i el PDECat és un símptoma més d'aquesta degradació de la qual no s'escapa ningú. Quan s'assumeix que l'objectiu de la independència és lluny, la batalla política es concentra en el curt termini, és a dir, en la del poder. Això explica el deteriorament de la relació entre JxCat i ERC, però també el trencament dels de Carles Puigdemont amb el seu partit d'origen, del qual en seguirà formant part -per ara- Artur Mas. Dos expresidents com a símbol d'un triple xoc a l'espai -pel poder, ideològic i estratègic- però amb una por compartida: que l'hegemonia canviï de bàndol i acabi sota la batuta dels republicans. Que el litigi arribi als tribunals per una marca, la de Junts per Catalunya, evidencia fins a quin punt s'han enverinat les relacions. 

Parlant en plata, la fita és la presidència de la Generalitat més que una independència a la qual cap actor sap definir com arribar-hi. I quan en un espai hi ha en risc la pèrdua d'influència i, per tant, la disminució de quotes de poder, els cops de colze es fan més freqüents. Puigdemont ha arribat a la conclusió que l'herència del PDECat, massa lligada a la de Convergència i els casos de corrupció -com el del 3%- que arrossega en el seu historial, era un llast. El seu projecte pretén trencar aquests lligams, prendre el control i alliberar-se de la política de quotes a l'hora de, per exemple, elaborar llistes electorals. La paradoxa és buscar un trencament amb aquesta herència amb la creació d'un nou partit que es nodreix d'un gruix important de les bases i dels dirigents que durant dècades van formar part de CDC i, més tard, del PDECat. 

El xoc és també ideològic. En aquesta cursa pel poder, Junts ha arribat a la conclusió que ser de dretes no cotitza a l'alça i que a ERC cal desgastar-la també des del punt de vista ideològic. Amb tot, són les accions i les votacions les que acabaran sent la prova del cotó de si aquesta definició de "centre-esquerra" amb la qual es presenten -almenys en el terreny verbal- des de Junts es correspon o no amb la praxis. Des del PDECat s'alerta, en canvi, del perill de deixar vacant l'espai de centre-dreta amb el qual han tingut l'hegemonia durant dècades. 

La tercera pota de la pugna és l'estratègica a l'hora d'afrontar el pregonat camí cap a la independència. Des de Junts es fa referència a una "revolta democràtica" a través de la "confrontació" amb l'Estat que no es concreta en cap acció, mentre que des del PDECat veuen amb millors ulls i consideren més rendible i menys lesiva la via pactista que abandera ERC malgrat que la taula de diàleg està en aquests moments en un cul-de-sac. El mirall del PNB continua pesant entre un sector dels postconvergents. 

Tot plegat planteja múltiples interrogants: aquest desgast intern maximitza o redueix la capacitat de creixement de l'independentisme? Què passarà amb els grups de Junts per Catalunya al Parlament i al Congrés dels Diputats? I amb el pacte de la Diputació de Barcelona amb el PSC? Pot guanyar JxCat les eleccions sense el PDECat gràcies a l'hiperlideratge de Puigdemont? A qui perjudica més en termes electorals que el PDECat es presenti en solitari a les eleccions? A Puigdemont, o a un Pere Aragonès que fins ara, amb més o menys entusiasme, podia aglutinar el vot de centredreta independentista que renega de l'estratègia de la confrontació i que ara, per petita que sigui, tindrà una oferta més compassada amb la seva tradició?

El panorama polític es presenta tan movedís que només els resultats electorals podran apuntar algunes respostes perquè cadascun del actors faci balanç de guanys i de pèrdues. Més enllà, però, de les batalles i degradacions internes i generalitzades, la pregunta és si, veient com de trencades estan les relacions entre els actors dins de l'independentisme, es podrà forjar un altre govern amb les mateixes aliances i un resultat diferent.