Tenir un sostre sota el qual viure dignament és un dret que cal rescatar de les urpes de l'economia especulativa. Destinar pisos buits a habitatge social, inversió en promoció pública i regulació de preus del lloguer són tres accions urgents i ineludibles de tota política que es pretengui útil per millorar la vida dels ciutadans. Ja era una emergència abans de la pandèmia. I ara, amb una crisi galopant encara d'abast desconegut, és una necessitat extrema que esclata a la cara d'uns governs que no han actuat amb celeritat per punxar la bombolla dels preus.

Plou sobre mullat. Més precarietat sobre una societat ja precaritzada. El còctel de lloguers desorbitats i salaris indignes és un torpede contra el principal capital d'un país: la seva gent. Hi ha tota una generació mileurista -si és que hi arriba- que s'ha hagut de resignar a assumir la dita que "el treball dignifica" encara que no es distingeixi entre festius i laborables i s'arribi a finals de mes en números vermells. Pagar el lloguer acaba sent un objectiu final de supervivència en comptes d'un pilar garantit per construir un projecte vital. És l'herència de la crisi del 2008, de les receptes aplicades per salvar el capital a costa de devaluar les condicions bàsiques del dia a dia dels ciutadans i de perpetuar una pobresa que abans de la pandèmia era del 20% i que ara es dispara a ritme vertiginós.

L'aprovació de la proposta llei per regular els lloguers aquest dimecres al Parlament és una qüestió de justícia. Fa molt de temps que els governants estan en deute amb la ciutadania perquè fins ara han preferit mantenir-se al marge d'un mercat desbocat en comptes d'enfrontar-s'hi. Les dades són sagnants: els preus dels lloguers han augmentat més d'un 50% en els darrers sis anys i milers de famílies destinen més del 40% dels seus ajustats salaris a garantir-se un sostre.

Centrifugar responsabilitats cap a altres nivells de l'administració ha estat, fins ara, l'excusa perfecta per rentar-se'n les mans. De fet, el que és difícil de pair és que no hi hagi una actuació conjunta i coordinada de l'Estat amb les autonomies i les entitats locals per fer una actuació integral. Es condemna els joves a la precarietat eterna i se'ls priva d'emancipar-se i es sotmet a molts altres a una cursa infinita per la supervivència i, en el pitjors dels casos, a ser foragitats de casa seva.  

Tot plegat, mentre grans tenidors i fons voltors en fan negoci i posen el crit al cel perquè hi hagi una intervenció pública. Resulta que existeix un dret a l'especulació que passa per davant del dret a un habitatge digne? La connivència d'alguns partits polítics amb qui mercadeja amb la dignitat és llarga i coneguda. Explica també les influències en el vot contrari a una llei d'aquestes característiques farcit d'arguments legislatius que són una excusa. Són ells, precisament, els que poden canviar les lleis per millorar la vida dels ciutadans i no val escudar-se en què l'actual ho impedeix. És una qüestió de voluntat. De si es vol o de si no es vol. El PP ja ha deixat clar que no, que pensa portar la llei al Tribunal Constitucional. Pura ideologia des de la consciència que aquesta s'estén també a un poder judicial que protegeix més el dret de lliure mercat que el dret a l'habitatge. 

I el PSC? El PSOE i Podem governen la Moncloa en virtut d'un acord que es va comprometre amb frenar els preus dels lloguers. A la pràctica, l'únic fre que han posat els socialistes ha estat als intents de complir amb aquest compromís. L'explicació rau en què suposa que el partit -que no és monolític amb aquesta qüestió- estigui disposat a enfrontar-se a aquests fons amb gran poder d'influència sobre els governs. A la votació, d'altres han arribat al sí quasi arrossegant els peus i a costa de visibilitzar el trencament intern a la institució. El vot diferenciat entre JxCat i el PDECat constata que el xoc entre els dos espais és triple: pel poder, per l'estratègia davant del procés i pel biaix ideològic. 

A l'hora de retre comptes, cada partit està obligat a mirar els ulls de la ciutadania i explicar a una família monoporantal, a un mileurista, al pensionista que malda per sobreviure, al jove que no es pot emancipar o a aquells que han estat desnonats per què han votat el que han votat. I si realment ho han fet pensant en tots ells o en satisfer els que ja han construït la seva riquesa laminant llibertats i estroncant projectes vitals.