Resulta que aquest no és país per conciliar. Que fa deu dies que ha arrencat el curs escolar i el balanç és que, a hores d'ara, quasi 10.000 alumnes estan en quarantena arran de 1.123 positius detectats i les seves famílies han de fer malabarismes per tenir-ne cura. Les dades s'han de posar en perspectiva. El 91,49% dels centres estan nets de Covid-19 i el total d'alumnes és d'1,5 milions, amb la qual cosa el percentatge d'afectats és, en realitat, petit. Però això no resta importància al fet que els governs no hagin estat capaços de garantir als progenitors un permís retribuït per atendre l'aïllament preventiu de les criatures i evitar que siguin els avis, col·lectiu de risc, els que se n'hagin de fer càrrec.

La situació diu molt poc de quin lloc ocupen les cures i la conciliació a ulls de l'administració i com són menystingudes malgrat ser cabdals per al sosteniment de la vida i d'un sistema productiu que no les reconeix. Més de sis mesos després de l'inici de la pandèmia, les famílies, abocades a una supervivència laboral -en el cas de conservar la feina- i tenallades per l'impacte de la crisi social i econòmica, continuen a la intempèrie. No es posa en dubte la bona voluntat del programa Me Cuida, única opció aprovada pel govern espanyol, però és absolutament insuficient i té tots els ingredients per augmentar la desigualtat, ja de per sí estructural, entre dones i homes. I és que demanar una reducció de jornada amb la proporcional rebaixa de sou corresponent no sembla una sortida per a una majoria de ciutadans que no es poden permetre que es redueixin els ingressos que entren a casa.

Menys encara quan es tracta d'una família monoparental, la majoria encapçalades per una dona. Segons dades de la Taula del Tercer Sector de fa dos anys, la meitat d'elles l'any 2018 patien risc de pobresa i tenien problemes per accedir al mercat laboral i a un habitatge. En el cas de les famílies amb dos progenitors, diversos estudis han posat ja de manifest que la pandèmia i el confinament han accentuat la desigualtat en la distribució de rols. Segons el CEO, el 20% d'homes no fa cap tasca a la llar i, durant el confinament, un 72% de les mares es va encarregar de tenir cura dels fills davant d'un 53% dels pares malgrat que el pes del teletreball era idèntic entre dones i homes. A més, cal tenir en compte que el 95% de les reduccions de jornada les sol·liciten dones, amb la qual cosa l'autorització per reduir jornada a costa de la rebaixa de sou és un element més que agreuja l'escletxa salarial. 

La polifonia del govern espanyol al voltant de les mesures de conciliació ha estat realment escandalosa en les darreres setmanes. Va ser el ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Inclusions, José Luis Escrivá, qui al mes de març, just abans de l'estat d'alarma, va anunciar que es posaria en marxa un permís retribuït per a les famílies del qual ja no se'n va a tornar a parlar més. A les portes de l'inici del curs escolar, vam assistir a un vodevil polític amb el president Pedro Sánchez o la ministra María Jesús Montero tancant la porta al permís retribuït mentre el vicepresident Pablo Iglesias, la ministra Irene Montero i, de nou, també Escrivá prometien que es posaria en marxa. El resultat de tot plegat és que "s'està estudiant". I mentre "s'està estudiant" els dies passen, les quarantenes s'han de fer i, en molts casos, els avis acaben entrant en l'equació amb tots els riscos que això implica si no es disposa dels recursos per garantir-se una alternativa.

Tampoc la Generalitat ha estat diligent a l'hora de prendre la iniciativa més enllà de reclamar a la Moncloa que actuï. En la reunió del Govern amb els agents socials d'aquest dimarts, els sindicats van posar sobre la taula que, mentre des de l'Estat no s'aprovi una baixa, sigui l'administració catalana qui de forma provisional garanteixi amb recursos propis una prestació que compensi la reducció de jornada de les famílies amb fills en quarantena. Té lògica que es reclami perquè la necessitat és urgent. Es tracta d'una iniciativa que s'ha pres en altres autonomies com Euskadi, Galícia o el País Valencià. De moment, la Generalitat només s'ha compromès a garantir un ajut per a les famílies vulnerables. Totes les administracions al·leguen el mateix argument: això té un cost. I evidentment que el té, però la qüestió de fons és si la conciliació es considera o no una qüestió prioritària.

Ha quedat clar que fins ara no ho ha estat. Ni amb pandèmia ni sense. I no només perquè les cures estiguin invisibilitzades, tinguin poc reconeixement social i no estiguin retribuïdes, sinó perquè ni tan sols existeix el dret del progenitor a poder-se quedar a casa mantenint el salari per tenir cura del seu fill en cas de malaltia, com sí que passa a països com Alemanya o Suècia. En canvi, el nostre no és país per conciliar. O almenys així ens ho estan demostrant els nostres governs.