Bars i restaurants han reobert, no perquè les dades de l'epidèmia siguin bones, sinó per pura urgència econòmica. Els epidemiòlegs porten setmanes advertint que la millora dels indicadors no significa, ni de bon tros, que la pandèmia s'hagi afeblit prou i aquest dijous el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, ha dit sense pels a la llengua el que cap responsable polític havia gosat explicar amb tanta cruesa: si no fos per la falta de recursos per compensar el sector, la restauració continuaria avui tancada.

Verbalitzar la crua realitat és, possiblement, un dels millors antídots perquè la ciutadania entengui que només es podrà evitar una tercera onada si acceptem que aquest Nadal l'haurem de viure en la intimitat. Després d'Argimon, els consellers Miquel Sàmper i Alba Vergés han assenyalat l'Estat com el responsable de no garantir prou diners per allargar unes restriccions que recomana la pròpia Organització Mundial de Salut (OMS). Però més enllà del clàssic intercanvi de retrets polítics, de l'evident dèficit de tresoreria de la Generalitat i d'una gestió erràtica dels ajuts per part del Govern, les paraules del doctor Argimon buscaven una sacsejada de consciència col·lectiva de cara a les festes de Nadal.

Malauradament, estem atrapats en una diabòlica balança entre salut i economia. Es busca un equilibri que és impossible quan bona part de la població està a la intempèrie perquè no té les necessitats bàsiques cobertes i quan des de l'administració no es té la capacitat per sufragar el tancament forçat de l'activitat econòmica. Per a molts, abaixar la persiana avui significa no omplir la nevera demà. Passava ja abans de la pandèmia perquè la precarització és estructural i s'agreuja ara en un context d'excepcionalitat. Quan els governs no poden garantir una resposta, es transforma en pressions de gremis per una banda i en la impossibilitat de garantir la protecció dels més vulnerables per l'altra. Argimon també ha parlat clar en aquest sentit: "A moltes persones els és impossible fer la quarantena. Van a treballar perquè tenen dos o tres fills a qui donar de menjar".

És la factura del triomf de la desigualtat la que estem pagant en aquests moments, uns -els més vulnerables- amb més patiment que d'altres. I és profundament injust i descoratjador constatar com la salut queda supeditada a la supervivència. Més dolorós és encara tenir la certesa que no es revertirà a curt termini. És a partir d'aquesta consciència i de la resignació d'assumir a contracor -que no vol dir renúncia- que no es prenen totes les mesures de protecció que caldria perquè hi ha una necessitat econòmica, que col·lectivament hem d'enfocar un Nadal que a la força serà com cap altre.

Que la fotografia de bars i restaurants oberts i del retorn dels espectadors als teatres no ens creï un fals miratge d'on som. Qui es pensi que aquesta és la prova que per a aquestes festes ens podem retrobar amb familiars i amics aliens al virus estarà instal·lat en la irrealitat. "Una bona causa com reunir-se amb la família pot acabar amb una tragèdia", ha advertit també el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), Adrià Comella, abonant-se també a la cruesa propugnada per Argimon. La nostra experiència personal no és científica, evidentment, però tots coneixem persones al nostre voltant que estan fent càlculs sobre com esquivar les restriccions per Nadal o que estan omplint l'agenda de deu en deu per festes.

Segurament, calen més missatges com els d'Argimon i Comella per combatre el virus de la irresponsabilitat o la inconsciència. La incapacitat dels governs no pot ser una excusa per sucumbir davant l'egoisme. S'ha de fiscalitzar, denunciar fins a l'extenuació i exigir respostes, per descomptat. Però alhora també hem de revisar sobre com els excessos dels que no volen renunciar a trobar-se sense límits amb familiars i amics els acabarem pagant col·lectivament. Per un "no passa res" pot acabar passant tot. L'objectiu no ha de ser celebrar aquest Nadal, ha de ser poder-ne celebrar molts més. Pot semblar catastrofista, però arrosseguem mesos amb massa eufemismes i potser ens calen injeccions de realisme.