De vegades, enmig de tempestes perfectes i de la política aparador, s'obren pas conquestes que no tindran l'estatus que es mereixerien. Debats que s'han anat desbrossant camí per l'obstinació i la lluita infatigable de col·lectius massa invisibles que no renuncien ni tan sols en el context més advers. Victòries guanyades des del patiment silenciat i que fan realitat aquella dita de posar "la vida al centre" que tant es predica i que tan poc es practica des de la política. L'aprovació de la llei de l'eutanàsia al Congrés i la d'igualtat de tracte i contra les violències masclistes al Parlament, són llum en temps de tantes foscors sobrevingudes i imposades. 

No és casual que totes dues tinguin detractors que les titllin "d'atacs a la llibertat", en un moment en què l'extrema dreta s'obre pas tergiversant el concepte, precisament, amb la intenció de coartar-lo. Quan es tracta de lleis que garanteixen el fet de decidir amb igualtat de condicions com volem viure i, per tant, de sacsejar l'ordre establert i els principis d'ordre i autoritat, als garants de l'statu quo i protectors de privilegis se'ls regira l'estómac. I en aquest procés de mala digestió activen relats manipuladors per disfressar una llei que ha de garantir una mort digna com a llei que fomenta la mort o intentar fer creure que acceptar l'autodeterminació de gènere va en contra del concepte de feminisme. L'objectiu és fer caure l'opinió pública en la teranyina de la farsa amb la paradoxa que tots i totes, també els que avui posen el crit al cel, es beneficiaran de l'ampliació de drets. 

Però el més perillós és quan en el parany hi cauen aquells que haurien de ser garants de la igualtat i les llibertats. En els darrers mesos s'ha intensificat la disputa -sempre soterrada pels titulars d'última hora- sobre si les dones trans han de quedar o no emparades per la llei contra les violències masclistes. Aquesta norma situa el focus en la gravetat que suposa que, pel simple fet de ser dona, siguis directament susceptible d'una vulneració de drets, i diana de violències físiques i psicològiques. El moll de l'os és aquest, protegir la víctima, que cap en quedi desprotegida, i no una condició biològica que determini aquest "ser dona" i manllevi la capacitat de decidir. Si es tracta de posar "la vida al centre" no poden haver-hi vides que en quedin excloses o que una llei, sota la bandera de protegir drets, n'acabi segrestant. 

El feminisme, per definició, és un moviment que reivindica, precisament, que ningú quedi enrere ni en situació vulnerable. Per això va estretament lligat a altres batalles com l'antiracisme, l'ecologisme o la lluita de classes. Sobta veure com determinats sectors de l'esquerra posen ara en qüestió aquest principi aferrant-se a arguments que també utilitza l'extrema dreta per deixar fora del feminisme les dones trans. La bel·ligerància dels socialistes amb aquesta qüestió, que està torpedinant també la llei sobre la protecció jurídica de les persones trans al Congrés, mereix un anàlisi profund i un debat serè més enllà dels focs artificials i criminalitzacions gratuïtes a les xarxes socials.

Caldria analitzar com les dones trans arrosseguen, precisament, una doble discriminació: la primera, la d'haver-se de sobreposar a l'estigma social per reivindicar-se tal com són; la segona, la que pesa ja d'origen pel simple fet de ser dona. A aquestes alçades sembla inevitable recordar com el Conveni d'Istanbul sobre violència masclista recull que en la protecció de les víctimes no hi té cabuda la discriminació per raó d'identitat de gènere i que el dret a l'autodeterminació de gènere està emparat pels principals organismes internacionals. També pel propi Tribunal Constitucional, del quals els socialistes sempre manifesten un respecte total per la seva doctrina. 

Combatre l'extrema dreta no consisteix només en governar a costa de reivindicar-te com una opció millor, sinó de no sucumbir ni supeditar-te als seus postulats. Aquesta continua sent una gran assignatura pendent de l'esquerra, que corre el perill de deixar-se arrossegar o condicionar quan els debats interns no són sòlids o quan, directament, s'han deixat vacants. Avui, però, malgrat estar totes a expenses d'una maleïda pandèmia, hi ha conquestes que surten de l'eclipsi i que mereixen un brindis pels i les invisibles que hi ha o que hi ha hagut darrere per aconseguir, ni més ni menys, que una vida digna de ser viscuda.