El bullici comença des de l'escala. Setze esglaons d'un pis modest a Sant Celoni i amb més de cinquanta anys d'història familiar. La tieta obre la porta abans fins i tot que premi el timbre. La coreografia és la de sempre. Com un violinista, el pare talla pernil amb una tècnica digna de professional. De tant en tant, recorda amb ironia quin goig que fa amb el davantal de quadres. Mentrestant, la iaia rondina per tradició. No li agrada que es canviï la distribució del menjador, però és que no hi ha cap altra manera d'encabir-nos els 15. Ella n'és conscient, però sap que esperem en candeletes el comentari.

"Fa estona que t'esperem", em diu. La meva tasca és la de tallar el formatge, el llom i la llonganissa i repartir-los en els mateixos plats que reconec a taula d'ençà que tinc ús de raó. Malgrat tot, en alguna cosa sempre m'equivoco. "No, aquest és per als espàrrecs", m'avisa la matriarca. La tieta té ja tots els estris preparats, copes incloses, símptoma inequívoc que aquesta és nit especial. Ha d'estar tot abans que el tiet entri a coure les gambes en una cuina diminuta. Per tant, hem de fer torns i complir amb l'horari no escrit de cada any. La mare compta llesques de pa de pagès i s'encarrega de fregar-hi el tomàquet. 

A mig fer arriba la cosina, que encara no ha travessat la porta però ja proposa sortir a fer unes copes després. La tieta recorda que és la missa del Gall. Ho menciona cada any tot i no anar-hi mai. Riem tots perquè ja sabem que és un anunci retòric. El davantal canvia de maniquí i ara és el tiet qui el llueix mentre enllesteix tota la logística per a la seva missió. Tot just arriba la meva germana responent que sí a la proposta de la meva cosina. No l'ha sentit, però sap segur que ho ha proposat. Hi som tots pràcticament. Bé, menys el cosí. "Per què triga tant?", dirà la iaia mirant el rellotge. En realitat, arriba quan toca, però és la impaciència de saber-nos ja tots allà com sempre. 

A les nou som incapaços de no sentir el discurs del rei per després criticar-lo. Una referència efímera, perquè tastar el pernil és prioritari. Estem tots ben apretadets, però ens és ben igual. La comoditat és estar junts. Quan ja hi ha més clarianes que teca i quasi estem per anar a les postres, el cosí dirà: "Ara el gall d'indi, no?". I tots, sense dir-ho, recordarem el tip de riure de l'avi aquell any en què ho preguntava de debò pensant que encara hi hauria un altre plat. Arribat l'hora del torró, sé que del de Xixona només en menjarà l'àvia i servidora. No cal que em digui res, faig dos talls directament. La resta són més de neules, de xocolata i polvorons. I mai falta el torró sense sucre de coco del tiet. 

A l'hora del brindis, tots mirarem la iaia. Li agrada tan poc el cava com a mi, però ella prefereix acabar-ho ràpid d'un sol glop amb una llarga ganyota com a colofó que a tots ens encanta. Enguany n'ha fet 93, i la família gira al seu entorn. I precisament per això i perquè adorem el nostre Nadal, tan repetitiu com especial, aquesta nit fosca de pandèmia cadascú el recordarà des de casa seva. El pare i la tieta vetllaran perquè l'àvia se senti acompanyada i els nets farem videotrucades per poder-nos veure i il·luminar-nos amb el seu somriure.

El pare tallarà menys pernil, el tiet farà menys gambes, la tieta traurà menys plats i menys copes i, per un any, la taula serà on toca i l'àvia s'estalviarà els renecs. Tots, però, voldrem veure retransmès en directe el moment de xarrupar el cava i esperarem que el meu cosí digui allò del gall d'indi per constatar que, efectivament, som els que som i falten els que falten. I pels que hi som, pels que hi són i volem que continuïn sent-hi, i també pels que estan en camí, aquest Nadal, si us plau, enyorem-nos com a regal.