"Em pots fer una abraçada?". Envasada al buit, dins de l'EPI, havent quasi oblidat el tacte de la seva pròpia pell, va titubejar uns segons. Dos mesos de bunquerització a la residència. Una eternitat. Per a tothom, però sobretot per a ells. Aquelles mirades perdudes, la incomprensió, la cerca de resposta d'ulls a ulls, l'únic que quedava al descobert, la resignació, la por. Va arreplegar un plàstic esterilitzat i es van entrellaçar mínimament. Una aproximació limitada, sonora pel material rebregat i amb aroma d'hidrogel, molt llunyana del que recordava com una abraçada, però què reconfortant a la vegada era aquesta mena de succedani. "Gràcies", va respondre.

Les campanades de Cap d'Any seran, com sempre, a les set. L'auxiliar agafarà una cassola i anirà picant amb una cullera: una, dues, tres, quatre... i fins a dotze. I menjaran raïm, cadascú al seu ritme. I el record pels qui no hi són i haurien de ser-hi serà inevitable. En realitat, cap a mitjanit, ja farà quatre hores que, pel cap baix, seran al llit. Fora del centre la majoria anirà a dormir més tard. Molts, probablement, després d'haver brindat amb cava. D'altres, directament, ni s'ho plantejaran perquè encara estan en ple glop amarg. 

Però tots i totes es llevaran l'endemà, el dia 1, prement fort els punys per deixar enrere el 2020, l'any del contra pronòstic i que, com ha definit l'amic i company Joan Serra Carné, ens hem fet més vulnerables. Reconeixem, segurament com mai, el poder guaridor de les abraçades d'abans. D'aquelles que ens reconfortaven i d'aquelles que no vam donar. I amb aquesta enyorança no ens queda altra que encetar el 2021 potser amb el convenciment que difícilment pot ser, en termes generals, pitjor. Res està escrit, però que no ens manllevin els desitjos, motor vital quan tot sembla haver-se desplomat. És per això que, cassola i cullerot en mà, a l'hora que cadascú li convingui, aquí van 12 campanades amb vocació que siguin 12 bons auguris. 

1. Salut. La nostra loteria de cada dia. Afortunat s'ha de sentir qui la té. Ho sabíem, però ara ha estat una presa de consciència col·lectiva. Tan debò pesin les lliçons apreses: l'antídot no és la vacuna en sí mateixa, ho és revertir la precarització del sistema sanitari, la inversió en investigació que mai s'ha fet i posar fi a la dinàmica de fer negoci amb la vida. 
 
2. Estima. Som allò que estimem perquè ens dona sentit. En major o menor mesura, ens hem enyorat tots en algun moment o altre i esperem no enyorar-nos tant enguany. També que ens activem quan el monstre de la soledat intenta devorar algú altre. No esperar l'avís, sinó ser radar perquè truquem al timbre abans del crit d'alerta.

3. Casa. Durant el confinament, a voltes la vam sentir refugi i a voltes presó. Però hem vist com ni tan sols en estat d'alarma s'aturaven els desnonaments. El dret a l'habitatge és i ha de ser fonamental i els governs l'han de situar per sobre dels interessos de voltors i especuladors sense escrúpols. 
 
4. Feina. Dret a la subsistència, que és tant com poder tenir garantida una via per a una vida digna. Amb la pandèmia, massa han hagut de tancar la persiana d'un dia per l'altre, s'han vist a l'atur de forma abrupta, han vist encara més lluny l'horitzó d'un contracte o han anat directament de la precarietat a la cua de la fam. Ens han venut que el treball dignifica, però què passa quan tot i treballar no es té prou recursos per sobreviure? El canvi en el model productiu s'ha fet urgent per no tornar a caure en el parany de viure fent equilibris sobre la fragilitat col·lectiva permanent. 

5. Igualtat. La pandèmia entén de barris. Si bé tothom està exposat al risc del contagi, s'ha demostrat que el virus colpeja més allà on la precarietat és més gran. A una pobresa estructural s'ha sumat una de sobrevinguda i en desconeixem encara l'abast. I la supervivència va sempre en detriment de les possibilitats d'autoprotecció. Mesures i fiscalitat redistributiva, xarxa, serveis socials. 

6. Feminisme. No es pot dissociar de l'horitzó de la igualtat. El 2020 ens deixa més violència masclista i una escletxa més gran entre homes i dones. Sobre elles va recaure el pes del confinament, els treballs de cures, les renúncies, la precarietat i la vulnerabilitat. Només amb una visió feminista hi ha sortida a la profunda crisi. 

7. Planeta. La urgència sanitària s'ha manifestat, en part, com una mena de rebel·lia contra una humanitat que ha tractat el seu entorn com si fos infinit. La globalització que tant ens ha allunyat de vegades de casa és la que ens ha abocat a haver-nos-hi de tancar. Recuperar els carrers i guanyar terreny als cotxes, primar el comerç de proximitat, reciclar, més sostenibilitat i menys consum superflu.

8. Somriures. Durant tots aquests mesos ha quedat en l'ostracisme la salut emocional, que ara emergeix com un guèiser que surt a alta pressió després de massa temps tamponat. La fatiga i l'esgotament físic i psicològic ha estat el pa de cada dia de tot el col·lectiu sanitari i també d'una ciutadania abocada a conviure amb l'inimaginable. Cuidar aquesta vessant també és vetllar per la salut de totes i els somriures, més encara en temps difícils, sempre són medicinals. 

9. Escola. Van ser el primer que van tancar i el darrer que va obrir. Segurament mesos enrere no es va tenir prou en consideració com l'educació és un pilar fonamental per fomentar la igualtat d'oportunitats i el creixement personal més enllà del coneixement. Més escola i millor escola és un lema de futur i la seva resiliència ha quedat constatada des del moment en què els alumnes van tornar a les aules. 

10. Solidaritat. "Hem de pensar que som una de les fulles d'un arbre, i l'arbre és tota la humanitat. No podem viure sense els altres, sense l'arbre", deia Pau Casals. És una gran metàfora de la responsabilitat individual com a factor clau en el benefici col·lectiu. Ho hem vist en aquesta pandèmia: posar-se la mascareta és protegir-te a tu i protegir als altres. Si volem tornar a viure sense mascareta, hem de vetllar pel del costat perquè l'efecte dòmino que té la insolidaritat, es paga car.

11. Refugi. Hi ha hagut invisibles cosint mascaretes per a tots tot i no tenir un sostre i un plat a taula assegurat. Una llei d'estrangeria cruel ha abocat milers de persones a viure al marge, a no tenir dret ni a una feina ni a una casa, a quedar fora del circuit d'ajuts sempre insuficients i a haver de prescindir de les mesures preventives dels contagis per una qüestió de supervivència. Un autèntic escut social no pot mantenir-los en l'ostracisme del sistema. 

12. Llibertat. Entendre les raons de l'altre és el primer pas per resoldre qualsevol conflicte. La falta d'empatia i de valentia política ha enquistat la discrepància irresoluble entre Catalunya i Espanya. Les bones paraules són un primer pas, però són estèrils si no es tradueixen en fets. Més política en majúscula i menys eslògans kleenex. "Passar pàgina al procés" significa voler-lo resoldre. I si es vol, es pot.

Bon any 2021, malgrat tot.