Estimats Reis d'Orient (i no, l'emèrit no compta com a rei de l'Orient encara que sigui per les seves contrades). Escric aquesta carta en un moment en què tots plegats estem contenint la respiració a l'espera de quina és la factura que tindrà Nadal en la maleïda pandèmia que ens ha tocat viure. El balanç és tràgic i, en aquests moments, encara que hagi començat un procés de vacunació que ha arrencat sense respondre a les expectatives de calendari generades, el fantasma de la tercera onada sobrevola els nostres caps com una nova espasa de Dàmocles. Ens diuen que haurem d'esperar uns mesos fins que la urgència sanitària remeti i aquesta perspectiva esfereeix quan veiem que les dades de contagis, hospitalitzacions i defuncions no s'aturen. 

La constatació que la ferida social i econòmica no ha tocat fons, enterboleix encara més aquest futur i fa inevitable preguntar-nos si hi haurà algú capaç d'agafar el timó, ja no per redreçar la situació, sinó per impulsar els canvis estructurals necessaris. Tornar on érem, després d'una pandèmia que ha portat a l'extrem la fragilitat col·lectiva d'una societat ja altament precaritzada, seria un fracàs majúscul. Seria tant com dir a la ciutadania que la "normalitat" ha de ser aquesta: la d'un sistema sanitari que se sustenta sobre la vocació professional i unes plantilles retallades, un model de residències que en comptes de protegir la nostra gent gran en fa negoci, una producció basada en el treballador que amb prou feines arriba a finals de mes i on qui més té continua enriquint-se encara que hi hagi crisi mentre creixen les cues de la fam.

Per tot això, aquesta carta té vocació de demanar una sola cosa: polítics capaços i empàtics. Dirigents i responsables públics valents i competents. Segurament, sa majestats pensaran que la petició és molt pretensiosa, però diria que més aviat és desesperada donades les circumstàncies. Ens diran que tots els governs han fallat, que l'emergència sanitària ha esclatat contra pronòstic i ha fet estralls sense excepció arreu. Però encara que així sigui i que el factor comprensiu de la complexitat també s'ha de tenir en compte, que s'hagin comès errors i encerts de forma generalitzada no pot ser utilitzat com a excusa per no retre comptes, defugir la fiscalització, no esmenar la plana i continuar reincidint i ensopegant amb la mateixa pedra. 

A Catalunya tenim eleccions el 14 de febrer. Bé, les tenim sobre l'agenda. Veurem si a la pràctica poden celebrar-se. De nou, la pandèmia marca la pauta, però també les degradants disputes polítiques amb clar segell electoralista que han marcat aquests darrers mesos. Gestionar la situació és molt complex, molt. D'acord. Però és que, perdonin la informalitat, n'hem vist de l'alçada d'un campanar. Segur que des de la seva condició d'omnipresents van poder observar fil per randa la gestió de la rave de Llinars i el xoc entre conselleries davant l'atònita mirada dels ciutadans. Per no parlar del nivell dels intercanvis verbals entre dos partits que, en teoria, són socis de Govern i volen tornar a ser-ho. O això diuen.

Encara no s'ha assumit que l'obra de Govern és conjunta i que, per tant, també ho són els èxits i els fracassos. Que allò que fa un conseller -o un ministre, perquè això val per tot executiu-, sigui del partit que sigui, és llegat de tota la coalició. O és que existeix alguna clàusula que desconeixem que estableix una separació de béns a l'hora de signar l'aliança governamental? Qui realment creu que entrar en el desqualificatiu, el retret i el desgast d'aquell amb qui gestiones colze a colze -o més aviat, a cops de colze- suposa algun tipus de benefici col·lectiu? 

Tot plegat, mentre l'oposició s'acarnissa amb la situació per treure profit de l'arbre caigut sense gaire perspectiva ni de poder ni de tenir capacitat per ser alternativa des del punt de vista constructiu. I presos i exiliats s'ho miren -en algun cas, sense amagar la frustració i fins i tot la vergonya aliena- amb el pes de la repressió sobre les espatlles. Que els polítics facin de polítics i els jutges de jutges continua sent una petició tan simple com difícil de ser acomplerta fins i tot per uns monarques màgics com vostès.

Anant, però, al terreny d'allò més senzill, que és al decòrum i el fair play, em pregunto en quin moment algú va creure oportú que l'insult ha de substituir els arguments per confrontar projectes. Passa dins del bloc independentista, entre independentistes i no independentistes i entre unionistes. Resulta especialment degradant per a la política i lesiu per a la ciutadania que la gestió d'una pandèmia d'aquest calibre se sotmeti al servei d'uns interessos electorals o que la solidaritat antirepressiva quedi enterrada per muntanyes de bilis que no fan més que corcar el projecte que es diu reivindicar. 

Polítics capaços i empàtics, si us plau. Perquè per ara no hem trobat vacuna per aquest virus que ens assetja des de fa anys. Senyors Melcior, Gaspar i Baltasar -massa senyors, també els ho diré- facin el favor. Porti'ns per terra mar o aire, tant se val, competències i competència a les institucions. Ens hi va, literalment, el nostre futur.