Fa tot just quatre mesos escrivia un article en el qual lamentava que aquest no és país per conciliar. Res ha canviat. Les escoles enceten el segon trimestre i les famílies continuen estant a la intempèrie. Ni hi ha permisos retribuïts per fer-se càrrec de les criatures en quarantena ni el teletreball s'ha imposat com a filosofia predominant. I el pitjor de tot no és que no ho tinguem quan falta poc perquè es compleixi un any de la maleïda pandèmia sinó que es tracta de dos aspectes crucials que han desaparegut de la primera línia de l'agenda política. Ningú en parla, i pràcticament ningú ho reivindica, malgrat que tornem a estar atrapats en l'espiral d'auge de contagis i restriccions.

Amb quina facilitat i lleugeresa es predica el mantra de "situar la vida al centre" i que poc es tradueix després en fets palpables. Teoria d'aparador per després mirar cap a una altra banda quan més cal posar-la en pràctica. I és que quan es tracta de plantar cara a les patronals per guanyar drets laborals i, en aquest cas també, de protecció de la salut dels treballadors, fins i tot les veus que més alt s'havien pronunciat fins ara baixen revolucions i sucumbeixen. Amb pandèmia o sense, les cures i la conciliació, cabdals per a la sostenibilitat de la nostra societat, continuen en l'ostracisme i el menysteniment absolut quan, en realitat, el sistema productiu se sustenta impunement sobre elles. 

Si mantenir les escoles obertes ha estat una de les poques fites que els governs poden lluir de la gestió de la pandèmia ha estat perquè s'ha aplicat un protocol de quarantenes davant els casos positius que ha mantingut a ratlla els contagis -només un 2,33% dels alumnes d'un total de 1,4 milions-. També perquè la comunitat docent, malgrat les crítiques i queixes, s'han arromangat, els alumnes han respost amb resignació i disciplina a la nova manera de relacionar-se i a la ventilació de les aules malgrat el fred i les famílies han fet i fan malabarismes per treballar i, alhora, que els fills estiguin atesos en cas d'haver de fer aïllament. Ni la Moncloa ni el Govern de la Generalitat els han donat cap cobertura.

L'altre gran mur ha estat el del teletreball, una de les mesures que continuen reclamant els epidemiòlegs per reduir la intensitat de la pandèmia. La realitat és que, segons els càlculs de la Generalitat, només un 10% de treballadors estan en aquesta modalitat laboral i, per tant, no s'obté tot l'impacte en la reducció de mobilitat i interacció que es podria aconseguir. El reclam dels experts ha estat com predicar en el desert. Des del Govern no es disposa de les competències per imposar-lo i únicament la Moncloa en té la potestat. La llei del teletreball que va aprovar el govern espanyol al setembre pivota en l'acord entre l'empresa i el treballador i, per tant, acaba deixant en mans de l'empresari si s'implanta i com.

Per què les empreses són reticents al teletreball? És una qüestió de productivitat? De desconfiança en l'empleat? Quan Podem va plantejar la jornada laboral de quatre dies a la setmana -32 hores- ministres del PSOE com el d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va descartar-la amb l'argument que Espanya és un país que, "amb els seus nivells de productivitat i competitivitat" no s'ho pot permetre.

En comptes de negar mesures a favor d'una major conciliació, potser el que ens falta són responsables polítics amb valentia per intentar canviar el model productiu, començant per combatre la precarització del treballador sobre el qual ara se sustenta, i revertir amb incentius aquests "nivells de productivitat i competitivitat" que suposadament impedeixen millores en les condicions laborals. Es podria començar per l'obligatorietat del teletreball en aquelles empreses en què sigui possible en ple context de pandèmia. Perquè si ni tan sols en una urgència sanitària s'actua de forma contundent per protegir el treballador amb mesures que poden incomodar els empresaris però que, en realitat, ni tan sols es pot acreditar de forma objectiva que perjudiquin l'empresa, la pregunta és què més ha de passar per lliurar fins al final aquesta batalla amb les patronals.

Però no, ni conciliació ni teletreball. Tampoc en les circumstàncies més extraordinàries. Ens vendran que amb la crisi econòmica no es pot collar més a qui genera treball, que ja s'ha apujat prou el salari mínim i que venen maldades. Però això deixa de ser creïble quan sabem que tampoc hi ha hagut voluntat ni proactivitat per impulsar mesures com les plantejades quan aquesta pandèmia no existia. La vida continua sense ser al centre, al centre hi continua sent el benefici econòmic.