Tenir més vots, quedar primer, és l'aspiració legítima de qualsevol dels partits que es presenten a unes eleccions. Però l'experiència política tant a Catalunya com a l'Estat ens ha redefinit el concepte de "guanyar". Amb l'extinció de les majories absolutes i de les majories àmplies, s'ha pogut constatar com tenir capacitat i marge per arribar a acords és més potent que ser la força més votada en un context de parlaments atomitzats. Que, en realitat, guanya qui pot teixir aliances. Prou ho sap Ciutadans després d'haver protagonitzat el 21-D de la mà d'Inés Arrimadas un èxit sense precedents a cavall de la crispació que va ser també un triomf estèril. El seu cas demostra que de poc serveix tenir la bossa de suports més gran si, quan arriba l'hora de pactar, resulta que has curtcircuitat tots els possibles ponts d'entesa. 

En unes eleccions on es preveuen més moviments intrablocs que entre blocs, el fantasma de les segones eleccions ens assetja. Ningú gosa descartar aquest escenari, que seria nefast en termes de gestió i que suposaria ajornar la reconstrucció i les polítiques per fer front a la crisi. Més interinitat és sinònim d'allargar una agonia a la Generalitat que fa massa que dura, sigui per l'acció de la justícia o sigui per la incapacitat de Junts i ERC de pactar una treva real fins i tot durant la pitjor pandèmia del segle. Però els vetos creuats estan tan enquistats i algunes relacions tan enverinades que la impossibilitat de culminar una investidura s'obre pas com a una possibilitat més.

Els partits tenen serioses dificultats per encaixar derrotes, però també per gestionar victòries. Les unes i les altres poden ser oportunitats o fracassos en funció de si s'ha cultivat o no complicitats i, també, de si s'està disposat a fer cessions. Perquè pactar implica també que les parts implicades, a partir del seu propòsit inicial, entomin un estira-i-arronsa fins a aconseguir travar un mínim comú denominador que, per definició, exclourà part dels seus objectius d'origen. Plantejar qualsevol negociació en termes de renúncia absoluta d'aquell amb qui pretens arribar a un acord és una falta de reconeixement del rival polític que només aboca al bloqueig.

Per això són perillosos alguns dels plantejaments que estan llançant alguns dels candidats. Les eleccions serveixen per confrontar projectes -malgrat que acabin convertint-se més en confrontació personal que no pas en argumentació política. En el cas de l'independentisme, és evident que el 14 de febrer es mesuraran bàsicament dues estratègies: la via pactista d'ERC, amb el referèndum acordat i el Govern "ampli" per bandera; i la de xoc de Junts, que renega de la taula de diàleg i que advoca per impulsar la declaració d'independència "quan es pugui defensar".

Seran els votants d'aquest bloc els que decidiran quin dels dos camins consideren que mereix la presidència de la Generalitat. Tanmateix, Carles Puigdemont ha assegurat aquest dijous que, si és ERC qui s'imposa, donar suport a la investidura de Pere Aragonès dependrà de si aquest compra o no el programa de Junts. Saber reconèixer que la teva aposta no ha estat la majoritària és respectar la tria dels votants. A no ser, clar està, que el teu objectiu sigui un altre i pesi tant que s'opti abans per una repetició electoral. Aquesta mateixa reflexió valdrà, però a l'inrevés, per a ERC. Si Junts queda per davant, els republicans hauran de valorar fins a quin punt estan disposats a reformular el seu itinerari o si, per contra, es planten amb totes les conseqüències que això pugui tenir, ja sigui unes segones eleccions o deixar pas a unes altres aliances i no seguir al Govern. Arribat el moment, també comuns i CUP hauran de valorar si surten de la zona de confort o es queden a la trinxera.

També Salvador Illa insisteix en el seu "passar pàgina" i "retrobament" basat a obviar el quasi 50% de partidaris de la independència. Resulta difícilment creïble la viabilitat de la seva proposta si la reconciliació es basa a fer veure que una de les parts, sigui la que sigui, no existeix. Precisament el candidat del PSC defensa explícitament que això no pot passar, que de la solució tothom n'ha de participar. Però la seva prèdica és contradictòria amb no atendre que hi ha una pulsió que existeix reiteradament en el temps i uns partits que legítimament la defensen per molt que no s'hi estigui d'acord. Si guanya, no podrà tancar els ulls a aquesta realitat, tot i que corre el risc de repetir el triomf de Ciutadans i de no poder governar per falta de suports. De la mateixa manera, que l'independentisme superi o no el 50% dels suports també mereixerà reflexió per a uns i altres sobre què significa.

Saber guanyar, saber perdre. Ni més ni menys que encaixar una realitat que pot agradar més o que pot agradar menys, però que és sobre la qual s'haurà de treballar i la base sobre la qual bastir acords. Hi ha qui per anar a unes segones eleccions demanarà a la ciutadania "que parli més clar" -és un argument que va utilitzar Pedro Sánchez per repetir les eleccions espanyoles-, quan en realitat serien el fracàs d'aquells que, simplement, no saben pactar.