Quan era gairebé un nen de 10 ó 11 anys, el meu padrí m’explicava les seves vivències durant la guerra civil espanyola. Evidentment, com en tota guerra, la major part eren històries de mort, odi, violència gratuïta, fugides de casa en plena nit, desaparicions de familiars o amics. No obstant això, també m’explicava episodis de solidaritat, fins i tot entre bàndols suposadament oposats. Em va parlar de familiars i veïns d’altres pobles que els van acollir sense preguntar de quin costat estaven. 

Però el fet que més em va colpir va ser que es tractava d'una lluita que enfrontava veïns i coneguts, i que per ideologies malenteses s'havien acabat involucrant en batalles absurdes i sense sentit.

Des de llavors m’afecta moltíssim llegir novel·les o mirar documentals o fins i tot pel·lícules de la guerra civil. He de dir que no em passa el mateix quan miro les típiques pel·lícules de Hollywood “de guerra”. 

No hauria de ser així, perquè, al cap i a la fi, una guerra és una guerra, tant si s’esdevé a casa nostra, a països veïns, o lluny (Somàlia, Síria o Palestina). El patiment el sofreixen les persones independentment d'on hagin nascut o visquin. Per tant, el seu patiment ens hauria de colpir amb idèntica intensitat. 

Però és probable que no ens afectin de la mateixa manera uns fets tan injustos quan succeeixen en un país relativament proper com és Ucraïna i del que rebem constant informació, que quan passen en països llunyans com Somàlia o Síria, dels quals no ens arriba el mateix volum de notícies.

Tots coneixem ucraïnesos que resideixen al Pallars amb familiars al seu país d’origen, i per aquest motiu ens colpeix i afecta de manera especial. És humà i sa que des del Pallars vulguem oferir-los tota la nostra solidaritat i ajut. Segur que també caldria donar suport a altres pobles que es troben en guerra o que sense estar en guerra també pateixen, però això no ha d’impedir demostrar sense remordiments tota la nostra solidaritat al poble ucraïnès. 

Ara bé, aquesta solidaritat haurà de ser-ho amb totes les conseqüències. No s’hi val acollir refugiats per un curt període de temps, sense tenir en compte l’evolució de la situació al seu país. Això vol dir que és possible que es vegin obligats a estar amb nosaltres una llarga temporada o, fins i tot, definitivament. Per tant, caldrà que gaudeixin de tots els serveis i que puguin treballar. També, lògicament, hauran de complir amb les seves obligacions de ciutadà. I el nostre deure com a pallaresos serà acollir-los i ajudar-los a integrar-se a la nostra comunitat, com caldria fer amb qualsevol immigrant, i aquesta tasca ens concerneix a tots i totes.

La guerra i invasió de Rússia sobre Ucraïna és injustificable perquè causa morts i ocasiona sofriment. I això està malament, ho mirem com ho mirem. Barrejar-ho ara mateix amb altres temes com l’OTAN, és relativitzar el dolor i el mal (totes les guerres s’autojustifiquen). És l’excusa perfecta que moltes vegades usem per no comprometre’ns, per no prendre decisions que puguin ser impopulars o simplement per la por a equivocar-nos. És a dir, per no “mullar-nos”. 

En definitiva, tota la nostra solidaritat activa, amb totes les conseqüències i tot el nostre amor als veïns ucraïnesos i un NO rotund a la guerra/es, sense pal·liatius, relativismes ni autojustificacions.

Des de Tremp, amb amor.