Com qui no vol, ja hem encetat un nou equinocci de primavera. Girem full al nostre calendari naturalista, abril, una aigüerola (Cinclus cinclus) s'eixuga després d'una bona cabussada cercant un bon àpat, revifada pel nou esclat de natura que és present arreu del nostre entorn. El paisatge guanya amb intensitat. La meteorologia és variada, i les fredorades persistents de nit i matinada contrasten amb l'escalfor d'un sol que ja s'alça amb força. Dalt dels cims encara hi queda neu empolsinada per pols sahariana de la darrera llevantada, que sembla ser, allargarà la temporada d'esquí i serà, font de reserva d'aigua pels nostres rius. Al fons de vall la natura s'agita amb força, en una cursa fenològica sincronitzada, la verdina dels prats s’alça amb força i els cabirols (Capreolus capreolus) i altres cèrvids no l’ha desaprofiten, fet que genera un bon mal de cap pels pagesos. 

Fa dies que s'observen les volianes que han passat l'hivern a recer en estat adult esperant l'escalfor primaveral per iniciar un nou cicle generacional. Ben segur que ja n'haureu vist alguna, com la preciosa paó de dia (Aglais io), amiga de les zones humides i que sovint observarem en repòs damunt d’una pedra o libant els aments de les salenques (Salix sp.). Els moixons, fa setmanes que han cercat més aliment del compte, la proteïna necessària per estar al cent per cent per l'època de zel lluint el seu plomatge nupcial, refilant repetidament el seu cant melòdic com el del tord (Turdus philomelos), per a mi un dels cants més bonics del bosc. 

Al cel, l’àliga marcenca sobrevola de nou el nostre territori. Silent, resta estàtica, i fent l'aleta ens mostra la seua panxa blanca, llucant a tanta distància alguna serp verda i groga (Hierophis viridiflavus) que endormiscada, potser, serà capturada per les seues urpes. Els patamolls es rebleixen d'aigua i s'entollen, recurs que aprofitarà la granota roja (Rana temporaria) per fer la seua posta, a vegades, malauradament en mig d'un camí, aprofitant un toll mal girbat, una condemna de mort de les futures culleretes com a conseqüència de l'evaporació de l'aigua o el pas d'algun vehicle. Així és el cicle vital, néixer, morir, reeixir.

És temps de passeig, de caminar a cobert per l'avetosa els dies de pluja, on la saó revifa l'olor d'humus i la immensitat dels arbres, contrasta amb les flors del cucut (Prímula veris) o els pixallits (Taraxacum officinale) flors primerenques per excel·lència. Són dies de sortides en família, per racons de gran bellesa com la Mollera d'Escalarre (Valls d’Àneu), on amb una mica de sort a primera hora del matí potser es deixa entreveure la llúdriga (Lutra lutra), o bé la parella d'aufranys (Neophron percnopterus) que puntualment arribaran avançada la primavera provinents de les terres del sud per passar uns mesos entre nosaltres. 

No es pot negar que tanta biodiversitat s'ha de pair amb calma. L'esclat de natura, és ràpid, però no hi ha pressa per gaudir-lo, i ves per on, amb una mica de sort i amb els ulls ben oberts potser en algun racó encara arreplegarem un bon grapat de murgues (Morchella sp.) sempre amb el respecte i el compromís de continuar preservant aquest territori aneuenc, curull de tanta biodiversitat.