És obvi que estem passant una sequera de les grosses. Fa temps que no plou el que caldria per a reomplir els aqüífers d’on s’extreu bona part de l’aigua que abasteix el consum humà i animal, sense oblidar el reg.

Els efectes de la manca d’aigua són múltiples. La falta de pluja fa que els arbres, els arbustos i el sotabosc pateixin dèficit hídric. Com a conseqüència, resulta molt més fàcil que es produeixin incendis forestals i més complicada la seva extinció.

Fa temps que sentim parlar que el dia que cremi el Montsec no ho aturarem. L’ensurt ja l’hem patit enguany amb l’incendi que es va declarar a la zona de la Font de les Bagasses el passat mes de juliol. Vam ser afortunats. Gràcies a la bona feina dels Bombers i possiblement al destí, es va poder evitar que es propagués cap al Pallars. En definitiva, va ser un esglai, però també un avís del perill que implica el canvi climàtic. El Pirineu no és una zona on acostuma a produir-se incendis a l’estiu sinó que, contràriament a la resta de Catalunya, principalment es declaren a finals d’hivern i a la primavera. El fet que comencem a patir incendis a l’estiu ens ha d’alertar.

Per altra banda, la manca de pluja causa problemes d’abastament d’aigua. Molts dels pobles i granges del Pallars la capten de cursos naturals (fonts, pous o barrancs). Això fa que la quantitat d’aigua susceptible de ser usada depengui de la natura. Lògicament, quan no plou durant llargs períodes de temps, s’assequen i arriba la manca d’aigua. Per solucionar amb immediatesa aquesta situació no hi ha altre recurs que proveir d’aigua de boca a persones i animals mitjançant cisternes que l’agafen dels llacs i canals. Tanmateix, és un sistema purament d’emergència i car, atès que sovint cal captar l’aigua lluny dels punts de consum, amb el cost que suposa el seu transport.

El perill d’incendis i l’escassetat d’aigua són dos fenòmens que possiblement s’aniran repetint els anys vinents, si bé desconeixem amb quina intensitat; és a dir, si anirà a pitjor o serà com aquest any, i durant quant de temps. 

En qualsevol cas, al Pirineu ens hem de preparar. Caldrà que ens adaptem a aquesta nova situació de calor intensa i de sequera. No podem actuar a curt termini com si només fossin fenòmens puntuals. Hem de prendre mesures des d’ara mateix. I aquestes exigeixen aplicar el sentit comú per canviar els nostres hàbits i maneres de viure i produir. 

Per exemple, la sequera dels boscos ve en part produïda per la gran massa forestal existent. Com més arbres hi ha, més aigua reté el bosc i, per tant, menys aigua pot baixar pels barrancs. Una manera d’evitar aquest fenomen és fer una gestió forestal que redueixi la densitat d’arbres. D’aquesta manera disminuiria el perill d’incendis i també  arribaria més aigua als rius.

Respecte a l’agricultura, en situacions d’escassetat d’aigua, les primeres restriccions les pateixen els conreus. Per tant, part de la solució podria ser investigar i conrear noves varietats vegetals amb una menor exigència hídrica, a més de millorar els sistemes de reg per fer-los més eficients.

Pel que fa a l’aigua de boca caldria disminuir al màxim les pèrdues que es produeixen en el circuit des de la captació fins a l’aixeta. Una altra mesura efectiva i barata seria que tots fóssim conscients que l’aigua és un bé escàs (no enguany només, sinó també en el futur) i adoptéssim hàbits d’estalvi. Per exemple, instal·lar sistemes automàtics de tancament de l’aixeta, substituir les plantes dels jardins per espècies amb menor necessitat d’aigua, dutxar-nos en lloc de banyar-nos i tancar l’aixeta mentre ens ensabonem o rentem els plats. 

En definitiva, cal que ens adaptem tots plegats a la nova situació i crec que la solució no és buscar on podem captar més aigua, sinó com podem reduir-ne el consum.