Parlem del Consell Cultural (1983-2023), parlem de 40 anys de servei ininterromput a la recuperació, conservació, restitució i difusió del patrimoni pirinenc, de la cultura en definitiva, des de les Valls d’Àneu, la terra superior del Pallars Sobirà. Des d’aquesta perspectiva em permeto de reflexionar sobre la seua importància individual i col·lectiva.
Si per patrimoni entenem el llegat, l’herència dels nostres avantpassats que hem de tutelar amb encert, dedicació i projecció de futur, la cultura és aquella acció sostinguda, perdurable, l’indispensable aliment que contribueix amb fermesa a treballar en la millora social de tots. És, sense dubte, el que ens dóna consistència individual, però, sobretot col·lectiva a la gramàtica de la vida. Tot allò que dia rere dia omple la nostra motxilla vital, tal com diu el filòsof Joan Carles Mèlich.
L’antropòloga, acadèmica i escriptora de Nova York Ruth Benedict deia tan encertadament que les diferències crucials que distingeixen les societats humanes i els ésser humans no són biològiques. Són culturals.
Ara bé si el patrimoni natural i cultural, la cultura en la seua màxima extensió de cultiu i formació, l’exercici profund de la identitat que expressava Julio Cortazar l’observem, la comentem, en fem abrandades proclames polítiques de necessitat i reforç... però no contribuïm a fer-la créixer econòmicament, a dotar-la estructuralment de la vigoria necessària i imprescindible, és tan com aparellar la nostra existència a la d’un fantasma. Un fantasma que ens recorre la vida en la seua insignificant, etèria i volàtil existència.
I si aquesta és una reflexió generalment entenedora, encara ho hauria de ser més per al Pirineu que ja conforma per se una identitat geogràfica prou evident però que es troba lluny dels centres de decisió política que haurien d’atorgar-li tota la rellevància que es mereix i necessita, sobretot per a obtenir-ne els beneficis socials i econòmics indispensables per a la seua coherència i per a la seua cohesió. Més encara, en aquest moments de revolució digital creixent, de tensió compatible entre la modernitat i la tradició que tan bé sintetitzava J.V Foix en un sol vers: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.
La cultura, l’ànima de la societat, una forma d’ésser i d’actuar en el món rigorosa, independent, compromesa i útil, ens proporciona les eines necessàries per a poder destriar el gra de la palla, per defugir d'aquesta immediatesa que transforma la nostra memòria i capacitat de concentració, que pretén canviar-nos com a individus i com a societat que Zigmund Baugman definia com a líquida, fràgil i vulnerable.
El mirall del patrimoni, de la cultura, transparent, retorna amb nitidesa insultant, sense pietat, la nostra dedicació individual, però també els esforços socials d’institucions públiques i privades. Podríem aguantar-ne la mirada?
Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Subscriu-te al diari per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.
Subscriu-t'hi