Hem realitzat a Tremp un acte de Deure de memòria i restitució que s’emmarca, encara que ens pugui semblar paradoxal perquè parlem de bruixeria per tant de repressió, i de repressió de la dona, en la necessitat més estricta d’ordenar la convivència entre súbdits i senyors en els temps medievals dels segles XIV i XV. Parlem del Llibre de costums, privilegis i ordinacions de les Valls d’Àneu en què s’inclou el primer document, l’ordinació del 1424, sobre la bruixeria a Europa que, sortosament continua interpel·lant-nos i ens sotmet a reflexió. Aquesta commemoració de què podrem gaudir tot l’any, trenada admirablement per la polièdrica i eficaç, directora del Dansàneu Rut Martínez, aquest 6è centenari de l’ordinació sobre bruixeria, inclosa en el llibre, focalitza de nou la història... i en qüestiona el comportament humà no només individualment també col·lectivament.

I, no obstant, el món segueix com si res hagués succeït... Aquesta mirada esdevé clàssica, arquetípica, malgrat que les grans pensadores i pensadors, moltes de les quals han sofert en pell pròpia la ignomínia del terror, de la repressió, de la intransigència reclamen assenyadament i reflexiva l’experiència del bé en parlar del mal absolut; a pesar de tots els indicatius necessaris de repensar-ho tot, de començar de nou el món segueix com si res no hagués succeït... 

És de manifesta evidència, en aquest món espantat, de democràcies afeblides i després del flagell de la Covid, de la perpetuïtat de les guerres que fuetegen persones i territoris, de la increïble, irracional experiència d’Auscwitz, de la irresponsable cacera de bruixes, que s’hauria d’haver plantejat un nou imperatiu categòric. Creiem, doncs, si volem redreçar el rumb de la història i fer-nos amb els comandaments de la seua construcció per tal d’evitar que el projecte humà descarrili, que hem de repensar-ho tot per actuar d’una altra manera. Són tants els fenòmens actuals que dificulten l’art de ser humà com indica Riemen: la subordinació de la vida a l’economia; el relativisme moral que difumina la distinció entre el bé i el mal o el fonamentalisme que presumeix de tenir el monopoli de la veritat; la cultura que valora el plaer fugaç per damunt de qualsevol altra cosa, la tecnificació, l’irracionalisme que sufoca tota veritat objectiva. Fenòmens, tots ells, que amenacen l’art d’esdevenir. Vivim tan ancorats en la nostra rutina que se’ns fa difícil sortir del solc de la quotidianitat. 

En motiu d’aquesta commemoració, m’il·luminaven les paraules senzilles i vitals de l’escriptora feminista nigeriana Chimamanda Ngozi Adiche sobre el perill de la històries úniques. Aprendre a pensar, ens diu, és aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem, que desconeixem perquè cada història il·lumina un camí dins d’allò que no sabem i al mateix temps amplia els marges del que ens queda per saber. La història única, la perpetuadora de la intransigència, no reconeix les diferències les condemna a no existir, a no pertànyer, a no ser. Totes les exclusions, les opressions, els menyspreus i els espolis deriven d’aquesta expulsió de la història única. També les heretgies i les dissidències, la crítica i la creació de mons insubmisos. Els sense història són tant els expulsats per ella com els que ens resistim a la univocitat de la seua captura. 

Reconèixer, recordar, corregir, esmenar, restituir deia Arend per tal de projectar-se cap al futur. Aquesta Commemoració vol deixar constància que un ordre nou és possible, que és just i necessari i que, com plantegem des del Consell Cultural i del Dansàneu, ho hem de fer de la mà de la Cultura en majúscules. Si el poeta calla, callen les pedres deia Celan i Ordine en la utilitat d’allò inútil, ho reblava clarament: correspon a la literatura proporcionar un antídot contra el fanatisme i la intolerància. La possessió de la veritat absoluta acaba per destruir tota veritat. Una Inquietud aquesta, ja confirmada, que tan bé expressava el pensador jueu Steiner, sobre la deriva d’Europa: Avui es respira un aire perillós al continent. Em produeix un enorme temor el vent xenòfob i antisemita que bufa en molts països d’Europa. L’odi a l’estranger, la caça del jueu, l’apologia de l’autodefensa i de les armes són els perillosos signes d’una terrible regressió, un preludi a la violència. Si seguim per aquest camí de barbàrie, que quedarà de l’Europa del pensament i de la cultura?. Alerta, doncs, perquè la civilització no elimina la barbàrie, només la perfecciona. 

Aquest és el compromís del Consell Cultural, del Dansàneu, d’aquesta Commemoració necessària perquè no només glossa els fets a noves generacions, també manté desperta la memòria del país. És a través de la cultura, base del pensament crític, que ens elevem individualment i col·lectivament damunt la mediocritat per poder eixamplar la llibertat de l’esperit humà. Bé podríem fer nostra la reflexió sagaç del filòsof Baruch Spinoza: jutjar menys, comprendre més, és a dir no jutjar mai sense comprendre primer...

Hem repetit durant aquests anys que la Cultura hauria de ser el gran llibre de capçalera, que l’hem de tenir a prop per omplir dia a dia la nostra gramàtica de la vida per ser més humans. Això mateix pensava Dante a la Divina Comèdia, una reflexió ben commemorativa i escaient:

Recordeu la llavor d’on heu eixit:
No vau ser fets per viure com les bèsties,
Sinó adquirint virtut i coneixença.