Ahir Ricardo Costa va cantar els tres actes de La Traviata i va cobrir encara més de merda els seus excaps Camps i Rajoy. Va cantar una lletra que ja tots coneixíem i de la qual només els més enzes dubtaven que fos veritat. Que el PP del País Valencià (i en general el de tot l’Estat) es finançava amb diner negre era de domini públic. Que, a més, la seva capacitat delictiva es basava en una estructura conformada i dirigida des de la cúpula de l’organització, també.

I això no ho dic jo. No debades, ja fa temps que la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil va acusar el partit de Rajoy d’actuar amb una metodologia similar a la de les organitzacions criminals. Això vol dir estructura piramidal, ramificacions a les institucions i a les empreses i un objectiu darrer que no és cap altre que el saqueig de l’Administració; és a dir, dels diners de tots.

I ni la bandereta espanyola de la polsera de Costa ni la perpètua amnèsia de Rajoy ja no haurien d’enganyar ningú. Per més que el màxim dirigent del PP faci veure ara que no coneixia Camps, tots recordem les seves paraules que, acte rere acte, regalaven les orelles del col·leccionista de vestits a càrrec de l’erari públic. Per exemple, “En Paco Camps sempre s’hi pot confiar” (maig del 2007), “Paco, sempre estaré darrere teu, o al davant, o al costat, és igual” (juny del 2009) o “Paco, ets un gran president. Tens tot el meu suport, el del teu partit i el de tots els valencians” (maig del 2011).

Però vaja, Rajoy també feia veure que no coneixia el pocavergonya del Rafael Blasco, que des del seu càrrec al Govern valencià es va embutxacar els diners destinats a la construcció d’una escola per a nens pobres de Nicaragua. O al lladre, Alfons Ruz. El recorden? Era aquell president de la Diputació de València que van enxampar comptant els diners procedents de comissions il·legals a l’interior del seu cotxe i al qual Rajoy, el juny del 2007, li va deixar anar: “Jo t’estimo, Alfonso, cony! T’estimo, cony! I vull que sàpigues que els teus èxits els considero els meus èxits. A part dels del Partit Popular, els de Mariano Rajoy, que és un de Pontevedra, també els meus èxits”.

Ahir Ricardo Costa va cantar els tres actes de La Traviata. Però no es preocupin. Mentre això passava, la Guàrdia Civil entrava a les seus de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural. Una bona manera de celebrar els 100 dies de l’empresonament dels seus dos màxims dirigents per uns fets que, certament, també serien delicte a Ankara, però no a Amsterdam, Brussel·les o Copenhaguen. I sobretot, una bona manera de tapar les vergonyes del partit més corrupte d’Europa. El partit dels mil imputats. Dels Gürtel, Púnica, Palma Arena, Lezo i desenes de casos més. El partit de Camps, Ruz, Matas, Granados, Cotino, Bárcenas, Rato i un tal ema punt Rajoy.