Només en cinc minuts, la vicepresidenta espanyola Carmen Calvo s'ha carregat tota aquella campanya mundial engegada per España Global poc abans de la sentència del Suprem contra els líders independentistes. La recorden, la campanya? Era aquella que, amb una gran inversió, intentava convèncer la comunitat internacional que Espanya era una democràcia amb tots els ets i uts i amb una separació de poders similar a la de les societats més avançades del planeta. Dime de qué presumes y te diré de qué careces, que deia aquell. O qui presum, fa fum, si ho prefereixen en la nostra llengua.

Doncs bé, només amb unes poques frases, "aquella jurista impecable" que és Calvo, en paraules del seu company Grande-Marlaska, ha mostrat al món quina és la realitat de la separació de poders a l'Espanya del segle XXI. Amenaçant amb represàlies l’Estat belga si aquest no entrega Puigdemont i, suposo, la resta dels exiliats, Calvo ha deixat ben clar quina és la relació del seu govern amb el poder judicial. De les seves paraules es pot entendre sense massa dificultats una cosa que només els més babaus no sabien: que en aquesta Espanya modèlica l'executiu inspira decisions que haurien de ser només judicials.

Montequieu ja fa temps que va morir a l'estat espanyol. Però és que Carmen Calvo -tan socialista i obrera, ella, que considera una víctima com qualsevol altra José Antonio Primo de Rivera— s'ha pixat sobre la seva tomba. Com es poden entendre, si no, unes amenaces adreçades a l’executiu belga per una decisió que hauran de prendre només els jutges d’aquell país? Què farà la senyora Calvo? Hi enviarà els tercios, com feien al segle XVI?

Potser hauríem de refrescar la memòria a la senyora vicepresidenta i recordar-li el nom de Léon Degrelle? Sap de qui li parlo, Carmen? D'aquell ciutadà belga que, a causa de la seva col·laboració amb els nazis i dels seus innombrables crims, va ser condemnat a mort al seu país natal l'any 1945. Doncs bé, el criminal Degrelle va viure amb tota classe de luxes a Espanya durant prop de cinc dècades. I sap què vol dir això? Que no només va estar protegit pel franquisme, sinó també pels governs de la UCD i... del PSOE.

Efectivament, en els temps de la presidència de Felipe González i mentre les autoritats belgues continuaven demanant la seva extradició, Degrelle participava activament i de manera pública en actes de la ultradreta espanyola a Madrid o a Màlaga. L'home del qual Hitler havia dit que si algun dia tingués un fill voldria que fos com en Léon, va viure tranquil·lament en aquesta Espanya comandada pel partit de Carmen Calvo. Hi va viure fins a la seva mort, en un hospital malagueny, l'any 1994. Tenia 87 anys, i en una de les últimes entrevistes que va concedir va deixar una frase lapidària: "Vaig ser, sóc i seré devot de Hitler fins el dia que em mori". Bon profit!