L'Escorxador Frigorífic Avinyó, situat en aquesta població del Bages, dona feina a més de 400 treballadors. Aquesta setmana, tal com informava aquest diari, s'hi van celebrar eleccions. I, curiosament, un sindicat que s'hi presentava per primera vegada va obtenir una victòria aclaparadora.
 
M'estic referint a la Intersindical-CSC que, amb 9 delegats, enfront del 3 de la UGT i el de CCOO, es va imposar al comitè d'empresa. Aquest va ser el colofó d'unes darreres setmanes intenses per a aquest sindicat. Perquè, a banda d’aquesta victòria a l'escorxador bagenc, la Intersindical ha guanyat a llocs tan diversos com els ajuntaments de Palamós, Caldes de Montbui, Cubelles o Solsona; a la Universitat de Barcelona; a l’hospital Sant de la Seu d'Urgell o a l'empresa Hewlett Packard de Sant Cugat.
 
L'eclosió de la Intersindical-CSC aquest 2019 ha estat una de les bones notícies per a l'independentisme. Sobretot perquè la pujada espectacular en nombre de delegats sindicals s'ha fet de manera transversal en sectors tan diversos com les universitats, les administracions locals i, sobretot, la indústria i els serveis.
 
Sens dubte, el posicionament clarament independentista del sindicat i la seva valentia a l'hora de convocar les últimes vagues generals (sobretot la del 18 d'octubre, que va tenir un important seguiment) són factors per entendre una pujada que l'ha dut a triplicar els seus delegats sindicats i a ser primera força, per exemple, a l'Administració de la Generalitat.
 
Perquè al voltant de la Intersindical, tot i que aquesta encara es troba molt lluny de la força que tenen organitzacions com CCOO o UGT, es comença a configurar un tercer pol sindical que el temps dirà si acabarà sent una realitat. Si fos que sí, es trencaria una tendència que diu que, a diferència de Galícia o el País Basc, el sindicalisme exclusivament català no ha deixat de ser una petita minoria dins del panorama laboral del país.
 
Els resultats de la Intersindical aquest 2019 permeten sortir a aquest sindicat de les catacumbes, que no és poca cosa. Perquè no és el mateix ser minoritari que marginal. I perquè amb la seva nova realitat se li obren múltiples finestres per afermar i fer realitat un creixement que trencaria amb una anomalia històrica: com pot ser que amb prop d'un 50% de la població votant opcions independentistes, el sindicalisme nacional i de classe hagi tingut, fins el dia d'avui, uns resultats tan magres?
 
Els seus resultats, també, permetran visualitzar molt més les seves propostes. Com la que reclama un salari mínim català de 1.300 euros mensuals i que ja ha estat recolzada  per personalitats tan diverses com Lluís Llach, Dolors Sabaté, Carles Campuzano, Joan Tardà, David Fernàndez o Ruben Wagensberg. El Govern ja s'ha mogut també en aquesta direcció.
 
Segons aquest sindicat, el Salari Mínim Interprofessional (SMI) actual, que va quedar fixat en 900 euros, precaritza els catalans, ja que viure al nostre país és molt més car que a altres indrets de l'Estat. Per tant, seguint les recomanacions de l'Organització Internacional del Treball, caldria territorialitzar l'import d'aquest SMI per tal d'acostar-lo a la realitat més immediata. Sens dubte, aquesta seria una mesura per lluitar contra les desigualtats i per defensar el poder adquisitiu de les classes treballadores més empobrides.