Que al davant hi ha personatges miserables fa temps que ho sabem. Perquè amb quina altra paraula es pot qualificar individus com el popular Pablo Casado, que fa pocs dies va recordar al president Roger Torrent que tenia dues filles? Pràctiques mafioses –amenaces mafioses- per fer front a una batalla que, més tard o més d’hora, saben que tenen perduda.

Coneixem massa bé qui tenim al davant. I també els seus mètodes. Els mètodes d’aquells que van intentar evitar a cops de porra una cosa tan elemental i tan democràtica com votar. Els que han estirat, esberlat, doblegat i masegat la justícia per aconseguir que persones tan respectables i pacífiques com Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart o Jordi Sánchez siguin a la presó acusades de rebel·lió, sedició i no sé quantes coses més. Els que posen una llei, per injusta que sigui, per davant de la convivència.

Coneixem els seus mètodes i fins on són capaços de prostituir la democràcia per salvar la unitat d’Espanya. De grat o per la força. Sabem això i sabem que els dies 1 i 3 d’octubre se’ls va posar contra les cordes com mai se’ls hi havia posat. De la mateixa manera que sabem —o hauríem de saber- que amb la declaració fallida del 10 d’octubre vam començar a perdre la iniciativa que tant havia costat de guanyar.

I que, sobretot, a partir del 27 d’octubre aquesta iniciativa va canviar de mans. Aquell dia, mentre milers de persones celebraven la declaració d’independència, el balcó del Palau de la Generalitat no es va obrir. No hi va haver cap consigna més enllà d’enviar la gent cap a casa. Cap consigna per fer front al desconcert, cap resposta a totes les preguntes que la gent es feia, cap intent de defensar aquella República que acabava de néixer.

Aquell dia, i els següents, els nostres exèrcits pacífics van constatar amb tota la cruesa les nostres febleses. Els nostres exèrcits pacífics, mancats de lideratge, van entrar en una espiral de desorientació que, no obstant això, no va evitar l’enorme proesa de guanyar unes eleccions amb una participació estratosfèrica. Els nostres exèrcits pacífics, desorientats i sense lideratge van tornar a demostrar la seva enorme –granítica- fortalesa, al mateix temps que donaven una coça simbòlica a Mariano Rajoy, l’artífex del 155 que ha col·lapsat les nostres institucions.

I ara ja hi tornem a ser. I amb la lliçó apresa, hauríem de ser molt curosos abans d’insultar el president del Parlament per haver posposat un ple que podria haver acabat com va acabar la declaració del 27 d’octubre. Crec que abans d’esquinçar-nos les vestidures ens mereixeríem saber si hi havia algun pla per fer efectiva i real una possible investidura de Carles Puigdemont, el president legítim.

Crec que hauríem de saber si aquesta investidura hauria derivat en la demostració de força que no es va dur a terme el 27 d’octubre, després de la proclamació de la independència. Quan el Tribunal Constitucional en unes hores (o minuts) hagués anul·lat la investidura, s’hauria cridat a la població a protegir les seves institucions? I els nostres dirigents polítics, Puigdemont inclòs, s’haurien fet forts dins de la cambra catalana? Desobediència civil i desobediència institucional per fer front a la repressió de l’Estat?

O, per contra, hauria estat una nova declaració simbòlica, sense cap valor legal ni per a nosaltres mateixos, que hauria acabat poc després de començar? Aquest hipotètic dia s’hauria fet alguna crida des de les més altes instàncies del país? S’haurien donat consignes per defensar la legitimitat de l’acte? O s’hauria tornat a enviar la gent cap a casa, a veure-les venir i sense cap pla al darrere?

Les garrotades de l’1 d’octubre i tota la repressió posterior ens han fet madurar com a poble. Ara ja sabem perfectament qui tenim al davant i què està disposat a fer per salvaguardar el seu bé superior: la unitat d’Espanya. A nosaltres ens correspon articular la resposta democràtica contra un estat amb massa tics demofòbics i franquistes. I la resposta, de cap manera, pot tornar a ser xutar la pilota endavant i anar omplint les presons a base d’actes simbòlics.

Cal recuperar les institucions, cal recuperar la societat civil mobilitzada i cal recuperar la unitat de l’independentisme tot desterrant les lluites caïnites. I sobretot cal saber què volem fer, quina estratègia volem seguir. I cal explicar-la sense embuts a aquesta ciutadania que sempre ha donat la cara. I, així, traçar aquest full de ruta compartit que ens permeti fer fora el 155 de les nostres institucions. En definitiva, tornar a recuperar la iniciativa perduda.