Fa 12 anys. Les nostres feines respectives ens van fer anar a Vilafranca de Bonany, al cor de Mallorca. Hi anàvem a parlar de recuperació de la memòria històrica en un moment en què des d’amplis sectors de la societat de les Illes es reclamava una política decidida i valenta en aquest àmbit, sempre enterrat dins de la foscor de l’oblit per les polítiques del Partit Popular.

Te’n recordes, Oriol? Vam viatjar junts des de Barcelona en un avió que gairebé vas perdre. Massa coses a fer per les poques hores que té el dia, vas dir-me. Només arribar a Palma, em vas demanar que t’acompanyés als estudis de RNE a la capital de l’illa. Tenies una secció setmanal en un programa dirigit per l’Olga Viza.

Vam arribar justos de temps. Mentre ens assèiem a l’estudi em vas comentar que parlaríeu dels Borbó, tot i que uns minuts després i poc abans d’entrar en directe et van anunciar que hi havia hagut un canvi i que el tema passava a ser les catàstrofes naturals més importants de la història, sobretot centrades en els volcans.

Reconec que en aquell moment em vaig posar nerviós. Per contra, tu vas començar a improvisar i a desgranar els terribles efectes de l’explosió del mont Tambora, l’estiu del 1815. Una explosió que es va poder sentir a més de 2.000 quilòmetres de distància i que va deixar completament arrasada l’illa indonèsia de Sambawa. Així, jo que m’havia preparat per sentir parlar de la malaltia mental de Felip V, de la rancúnia permanent de Carles IV contra el seu fill Ferran VII o de les nombroses aventures extraconjugals d’Alfons XIII, em trobava escoltant una classe magistral (i sorprenent) d’erupcions volcàniques.

Des del napolità Vesuvi fins al colombià Nevado del Ruiz, des del guatemalenc Santa María fins al Krakatoa, a prop de Sumatra, que l’any 1883 va destruir l’illa del mateix nom i va matar més de 30.000 persones de diferents punts d’aquell arxipèlag. Vas comparar la seva explosió amb la de 10.000 bombes atòmiques com la d’Hiroshima, si la memòria no em falla.

Te’n recordes, Oriol? Poc després ja enfilàvem cap a Vilafranca de Bonany, on un nombrós grup de persones s’havia reunit per escoltar-nos. Recordes les múltiples preguntes sobre fosses comunes, sobre rehabilitacions de les personalitats assassinades per la bogeria franquista, sobre les polítiques de memòria que fins aquell moment s’havien dut a terme a Catalunya?

I després vam anar a sopar amb un grup de persones d’aquell poble.  Bona gent. Independentistes i d’esquerres que volien enfortir els lligams entre els territoris dels Països Catalans. Aquells eren temps en què els independentistes no érem, ni de lluny, majoria al Principat. Encara no havíem dut a terme les manifestacions més importants de la història d’Europa i les opcions clarament sobiranistes eren minoritàries al nostre parlament.

I aquell dia, Oriol, tu els vas parlar amb passió de Sant Vicenç dels Horts, de la seva gent, de la llengua castellana que majoritàriament s’hi parla. I els vas dir que l’independentisme només seria una opció real quan aconseguís imposar-se en llocs com Sant Vicenç dels Horts. Quan aconseguís imposar-se als llocs on la gent ho passa més malament, on les crisis causen més estralls i on és més fàcil la penetració del populisme lerrouxista que avui, dotze anys després, representa Ciutadans.

Te’n recordes, Oriol, d’aquella vetllada? I de com, quan va acabar, nosaltres vam continuar xerrant fins que ens va agafar son. I dels mil i un projectes que em vas explicar, entre ells el de convertir-te en alcalde de Sant Vicenç dels Horts, cosa que em va provocar una reacció d’entre sorpresa i comicitat. I així t’ho vaig fer saber, incrèdul de mi. Com podia ser un independentista de pedra picada com l’Oriol Junqueras alcalde d’una població on la gran majoria dels seus habitants no eren nascuts a Catalunya i parlaven castellà?

Dos anys després, Oriol, aconseguies l’acta de regidor del teu poble. I encara més, el 2011 feies miques allò que jo t’havia dit sis anys abans i et converties en alcalde. M’ho has recordat sovint. I no ho devies fer malament, perquè a les pròximes eleccions vas aconseguir gairebé el 40% dels vots i vas revalidar el càrrec.

Recentment vaig tornar a Sant Vicenç dels Horts. I a la plaça de la Vila vaig demanar la teva llibertat i la de la resta de presoners polítics al costat d’una munió de gent. Com els teus amics Lolo Calero i Miquel Àngel Camacho, catalans nascuts lluny d’aquestes terres, com la majoria de persones que viuen a Sant Vicenç, com la majoria d’aquells que et van votar repetidament perquè creien que tu eres el millor per dirigir la seva ciutat.

L’any 2005 em costava veure’t d’alcalde, però si t’he de ser sincer, encara em costa més, en ple 2018, imaginar-te dins dels murs d’una presó com la d’Estremera. Què es pot dir d’un estat podrit per la corrupció que té tancat a la presó un home com l’Oriol Junqueras? O els Jordis, o el Quim Forn? Tancats a la presó per intentar fer possible que la gent pogués decidir el seu futur!

Segur que entre els presos de la teva galeria no hi ha cap corrupte del partit que governa Espanya. No n’abunden, d’aquests, als centres penitenciaris. Però segur també que per als presos que t’acompanyen en aquest tràngol tan dur és un privilegi tenir-te a prop. Ja t’imagino explicant-los la batalla de Normandia, les peripècies dels samurais japonesos o les relacions de poder dels Borja al Vaticà amb la mateixa passió que aquell dia del 2005 desgranaves fil per randa l’acció d’aquells volcans tan mortífers. Te’n recordes, Oriol?