Aquest dimarts passat es van complir 15 anys d’una de les actuacions més aberrants de la democràcia espanyola: el tancament del diari Egunkaria. Recordem-ho. Aquest periòdic, fundat el 1990 gràcies a la feina desinteressada de més de 3.000 voluntaris i a les aportacions econòmiques de prop de 100.000 accionistes, era l’únic en llengua basca des de la guerra civil.
 
La història es va acabar aquella matinada del 20 de febrer del 2003, quan el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo va ordenar la clausura del rotatiu i l’embargament de tots els seus béns per formar part, suposadament, de l’entramat d’ETA. Aquells eren els anys del "tot és ETA" encunyat pel jutge Garzón, que va portar a judici i, en molts casos, a la presó desenes de representants d’empreses i d’organitzacions polítiques i sindicals o d’associacions culturals.

També els mitjans de comunicació van pagar durament aquesta croada. Uns anys abans que Egunkaria, el mateix Garzón ja havia clausurat el diari i la ràdio Egin. Precisament, el tancament d’aquests mitjans de comunicació va coincidir amb un viatge de José María Aznar a Turquia. Quan se li va preguntar sobre aquest tema, el llavors president espanyol va respondre sense embuts amb un "¿alguien pensaba que no nos íbamos a atrever?" que posava damunt de la taula la més que feble barrera que ja llavors separava el poder polític del judicial a l’Estat.

El tancament d’Egunkaria va anar paral·lel a la detenció dels seus principals responsables, entre ells el seu director, Martxelo Otamendi, un dels periodistes bascos més reputats. Tots ells van denunciar haver estat torturats durant la seva estada en dependències de la Guàrdia Civil. Per exemple, Otamendi va explicar que el van mantenir despullat i el van insultar repetidament per la seva condició sexual. Això, amanit amb cops als testicles, privació de son, asfíxia amb una bossa o simulació de la seva execució.

Quan Otamendi va relatar el malson davant del jutge -que ni va parpellejar, segons va relatar el periodista- es va guanyar una querella del llavors ministre de l’Interior Ángel Acebes. Segons Acebes, el fet de denunciar les tortures era un atac a les forces de seguretat espanyoles i, per tant, un acte de col·laboració amb ETA. Aquesta querella tan al·lucinant, que barrejava naps amb cols, va ser presentada per la llavors subsecretària d’Interior, una tal... María Dolores de Cospedal.

El 21 de juny del 2003, només quatre mesos després del tancament d’Egunkaria, naixia el diari Berria, en èuscar i amb el mateix Martxelo Otamendi com a director. L’esforç de desenes de milers de bascos que no volien perdre l’únic periòdic en la seva llengua va fer realitat el miracle.

L’abril del 2010, l’Audiència Nacional, la mateixa que havia ordenat el tancament del diari, va absoldre tots els imputats en la causa contra Egunkaria. L’últim capítol de la cronologia arribava l’octubre del 2012, quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) condemnava l’Estat espanyol per no haver investigat les tortures contra Otamendi i els seus companys.

Avui, 15 anys després, Martxelo Otamendi continua dirigint Berria i continua sent una víctima de la tortura. De la tortura i de la indiferència i, a vegades, l’hostilitat que va mantenir la majoria de la classe política de l’Estat davant de la seva detenció. I també del silenci vergonyós de gran part del sector periodístic, que va mirar cap a una altra banda mentre a Espanya es tancaven diaris i es reprimien periodistes. Els sona?