Al final, si continuem així, el president de la Generalitat acabarà sent el camaleònic Enric Millo. Que no és diputat, i que aquesta és una condició indispensable per accedir a aquest càrrec? No passa res, en qualsevol moment es poden treure de la màniga una mesura (o cent cinquanta-cinc, si cal) per fer-ho possible.

Quan tot indica que el nou paper de Carles Puigdemont serà el de dirigir el Consell de la República des de Brussel·les, surt el nom de Jordi Sànchez, el número 2 de la seva llista, per presidir el govern català des de l’interior. Però tampoc. Tot i que si es tracta de restituir el govern destituït per obra i gràcia de M. Rajoy i la banda del 155 a mi em semblaria més lògica la candidatura del vicepresident Oriol Junqueras, les raons aportades per no permetre la investidura de Sànchez vulneren els més elementals drets polítics.

Utilitzant els mateixos arguments emprats anteriorment per tal de no deixar accedir al Parlament els diputats electes presos, sembla que el jutge Llarena, tal com ja havien anticipat aquestes darreres jornades els principals líders del Partit Popular, prohibirà a Sànchez sortir de la presó per ser investit. I com pot ser? Si Sànchez encara no ha estat condemnat hi té tot el dret, no? I a més, hi ha precedents!

Efectivament, no ha estat condemnat, hi té tot el dret i, a més, hi ha precedents, però no sigueu malpensats. Amb la mesura de prohibir l’excarceració puntual de Sànchez per accedir al parlament, el que Llarena voldria fer és protegir-nos a tots plegats. Segons ell, la sortida d’aquest o qualsevol altre pres polític podria provocar manifestacions populars multitudinàries a favor del seu alliberament i de la independència de Catalunya.

I com tots vostès saben, aquestes manifestacions sempre han estat extremadament violentes i salvatges. Per tant, i bromes a part, el gran argument del jutge per mantenir els nostres presos polítics a la presó és, paradoxalment, que al país hi ha molta gent que els voldria veure a fora, amb les seves famílies i fent política de manera normal. Per tant, si Junqueras, Sànchez, Forn o el mateix Cuixart tinguessin el migradíssim suport popular que té, per exemple, Xavier Garcia Albiol, ja faria temps que serien al carrer, no?

I ja que parlem del president del Partit Popular Català, només recordar que recentment ha amenaçat que si el parlament optés per investir Jordi Sànchez el govern espanyol es veuria obligat a aprovar un nou 155 d’una intensitat molt més dura que l’actual. O dit en unes altres paraules, aquestes del ministre Rafael Catalá, “si hacen lo que tienen que hacer, nadie va a tener ningún problema”.

Per tant, l’estil macarra continua. I un partit que té menys del 5% de vots i únicament 4 diputats dels 135 del parlament es permet manar amb més xuleria que si tingués els 68 diputats que li donarien la majoria absoluta. De fet, l’Espanya actual sembla el món al revés de José Agustín Goytisolo. Més de mil ferits desapareguts com per art d’encanteri i homenatges a policies i guàrdia civils que van fer el gran mèrit d’apallissar sense cap pietat una gernació d’homes i dones pacífics que només volien votar. Jutges que fan de polítics i polítics que anticipen allò que diran els jutges. Corruptes a les institucions i tuitaires i rapers a la presó. Millo president? No ho descartin.