Tal com van les coses, no descartin que, tal com Soraya Sáenz de Santamaría exerceix de presidenta de la Generalitat gràcies al 155, a algun espavilat no se li acudeixi de fer la mateixa operació amb el jutge Llarena. En el seu cas ocupant la presidència del Parlament. Així, aquest home podria nomenar directament el candidat que ell vol per a president de la Generalitat sense haver de passar el tràngol d’haver de descartar tots els que proposen des de la cambra catalana.

S’ho imaginen? Millo a la presidència, Cañas a Educació, Albiol a Interior, Monsieur Boadella a Cultura i aquell alemany groller que viu a Alella a Relacions Institucionals. Que no hi ha paritat? Afegeixin-hi una Arrimadas que ara està ocupada desenganxant el seu pobre marit de la droga nacionalista (catalana, és clar), Rosa Maria Sardà i una Eugènia Gay que va fer un gran mèrit quan es va permetre insultar en públic el president del Parlament de Catalunya.

Perdonin la broma, però és que en aquesta Espanya del segle XXI, la realitat sempre supera la ficció. Allò que un temps abans pensaves que era impossible, de cop et trobes que ja és una realitat. I el que ahir era una bogeria avui és la cosa més normal del món. Els jutges fan de polítics mentre els polítics del Govern (espanyol, és clar) marquen el camí que segueixen els magistrats.

Certament, a vegades, pot ser que una acció judicial s’encavalqui amb els interessos polítics. En un país amb una democràcia forta, amb una democràcia de cap a peus i amb una separació de poders clara, això es pot atribuir a l’atzar. La casualitat, a vegades, pot provocar aquestes coses. En el cas d’Espanya, però, és una evidència que massa vegades determinades decisions judicials coincideixen amb els tempos marcats des d’altres instàncies de l’Estat.

És casualitat que les dues vegades que la Guàrdia Civil ha entrat a la seu d’Òmnium Cultural en les darreres setmanes ho hagi fet coincidint amb dues notícies contràries als interessos del PP? És casualitat que el passat 24 de gener l’institut armat regirés els despatxos i els ordinadors de l’entitat poc després que l’exdirigent popular valencià Ricardo Costa hagués cantat La traviata i hagués reconegut que el partit de M. Rajoy es va finançar amb diner negre? És casualitat que, novament, el 15 de març es repetís l’operació després que des de l’Audiència Nacional s’acordés investigar les acusacions de Costa pel tema de la caixa B del PP? Potser sí, no siguem malpensats.

Potser sí que tot és una gran casualitat. Fins i tot potser també és casualitat això que ha passat aquesta mateixa setmana. Just quan el Parlament de Catalunya desencalla la investidura –després que els dos anteriors candidats no hagin estat possibles també per accions judicials– i es disposa a proposar Jordi Turull com a proper aspirant, surt el jutge Llarena i dona un nou cop de puny sobre la taula. I de sobte, amb l’estelada, tapa els noms d’Urdangarín i de Cristina Cifuentes, que haurien obert tots els telenotícies.

Així, Turull i cinc diputats més –entre ells la presidenta del Parlament, tres consellers del Govern legítim que va destituir el cop d’estat del 155 i la màxima dirigent d’ERC en llibertat, Marta Rovira–, cap al Tribunal Suprem amb els seus advocats i amb l’espasa de Dàmocles balancejant-se sobre els seus caps. L’objectiu final, com ja va anunciar fa unes setmanes el mateix ministre de Justícia Rafael Catalá –casualitat?–, la seva inhabilitació. I més imperiosament la de Jordi Turull, el qual –casualitat també?– havia estat censurat pel mateix M. Rajoy poc abans de la decisió del jutge.

Un M. Rajoy que també hores abans d’aquest nou desgavell ja havia deixat anar que el problema dels independentistes catalans és que havien subestimat la força de l’Estat. Certament. En això li dono tota la raó. I la maquinària d’un estat és poderosíssima, ja que inclou governs, monarques, exèrcits, policies, jutges, fiscals i, entre d’altres, els partits que donen suport al Govern i els que estan a l’oposició. Una piconadora que, en aquest cas, posa per davant de la democràcia la defensa del bé superior: la unitat d’Espanya. I no una, sinó 155 vegades!