Vint-i-cinc anys d’aquell assassinat. Un quart de segle des que vam saber que una bandada de feixistes havia posat fi a la vida del jove Guillem Agulló a Montanejos, al País Valencià. Una punyalada al cor havia fet miques tots els somnis –tot el futur– d’una persona jove i compromesa amb el seu entorn i el seu –el nostre– país.

Vint-i-cinc anys des que Guillem Agulló va ser assassinat per primera vegada. Després, la dreta reaccionària i el diari Las Provincias van matar novament Guillem Agulló. Des d’aquest mitjà es van vomitar tota mena de mentides sobre el Guillem i la seva gent. Es van inventar les més variades conjectures per acabar justificant la bestiesa d’aquell crim i els animals que el van fer possible.

I després encara va arribar aquella mena de judici per donar una nova estocada. I el Guillem va morir per tercera vegada quan el jutge va negar qualsevol caràcter polític a l’assassinat. Baralla entre bandes juvenils, va dir sa senyoria. Com si els agressors no fossin un grup de nazis del Komando Marchalenes IV Reich i el Guillem no fos militant de Maulets. I el jutge va absoldre Gerardo Mora, José Cunat el Pollo, Juan Manuel Sánchez el Picha i Francisco García el Mody.

Segons els testimonis, tots ells havien participat activament en la pallissa prèvia a l’assassinat i havien cantat el Cara al sol després de la punyalada mortal, mentre el jove maulet agonitzava a terra. Però el jutge no ho va tenir en compte. Només va ser condemnat aquell fill de puta (i prego que em perdonin totes les putes) anomenat Pedro Cuevas el Ventosa.

El punyal va penetrar novament en el seu cor quan aquest assassí es va burlar de la família de Guillem en ple judici. I quan el jutge va mostrar clarament tota la impunitat de què gaudia l’extrema dreta al País Valencià. El crim del Guillem no va ser un crim polític, sinó una baralla entre bandes, va dir. Com si el Guillem no hagués estat assassinat per ser catalanista i d’esquerres!

Durant aquests vint-i-cinc anys, Guillem Agulló ha estat apunyalat moltes més vegades. Cada cop que el feixisme guanya parcel·les de poder dins de la nostra societat. Cada cop que una persona mira amb odi, però també amb el temor de la ignorància, els que tenen un altre color o unes altres creences. Cada cop que les desigualtats socials es fan més i més grans.

I el Guillem torna a morir quan els intolerants desperten la seva família de matinada amb trucades i comentaris burletes, quan en determinats camps de futbol encara es fa escarni del seu nom, quan cada 11 d’abril el Guillem i la Carme –els pares– es troben les habituals pintades davant del seu domicili de Burjassot amb insults cap al seu fill. Cap a un fill que va morir amb només 18 anys. Cap a un fill que avui en tindria 43.  

Pedro Cuevas el Ventosa va ser condemnat per homicidi a 17 anys de presó, dels quals només en va complir quatre. Només quatre. I ràpidament va tornar al seu cau de merda feixista, apallissant immigrants, homosexuals o independentistes com el Guillem. Fins i tot, aquesta bèstia va ser detinguda durant l’operació Pànzer contra el tràfic d’armes de l’extrema dreta valenciana. I, gràcies a una sèrie d’irregularitats difícilment justificables, va quedar absolt. I encara es va poder presentar a les eleccions en una llista feixista, racista i homòfoba al poble de Xiva. Aquell dia Guillem va tornar a morir.

El Guillem ha mort moltes vegades en aquests vint-i-cinc anys. Tantes que és impossible de comptar-les. Però sempre ha estat capaç de reviure. Perquè el Guillem viu en la valentia i la dignitat dels seus pares. En els somriures de les seves germanes Betlem i Carmina. En la música d’Obrint Pas, en les cançons del Feliu Ventura i en els versos de l’Estellés. En la dignitat del Jordi Sebastià o el David Fernàndez.
 
Viu en tots els que somnien en un país sencer, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. En cada una de les persones que lluiten contra les injustícies i l’opressió. En les pedres que xoquen contra les bales. Viu dins dels fusells de les dones kurdes que defensen la dignitat del món, ja sigui contra Daesh o contra els mercenaris d’Erdogan. En les haimes dels campaments de refugiats sahrauís enmig del desert. Viu en els presoners polítics, en els CDR criminalitzats aquests dies per la mateixa maquinària que tant va embrutar la seva memòria. El Guillem Agulló viu vint-i-cinc anys després de la seva mort. En cada rialla i en cada plor. En cada utopia. Entre nosaltres.