Era el 10 de setembre del 1998. L’exministre de l’Interior espanyol, José Barrionuevo, i l’exsecretari d’Estat de Seguretat, Rafael Vera, s’abraçaven a la porta de la presó de Guadalajara a un emocionat Felipe González. I ho feien sota l’atenta mirada de milers de militants del PSOE encapçalats per dirigents com Josep Borrell, Alfonso Guerra o Joaquín Almunia.

Barrionuevo i Vera entraven a la presó amb una sentència ferma de 10 anys pel segrest, en nom dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), de Segundo Marey, un ciutadà basc amb nacionalitat francesa a qui els mercenaris havien confós amb un cap d’ETA. Així, el 4 de desembre del 1983, Marey –que no tenia cap relació amb l’organització armada basca– va ser segrestat per un escamot dels GAL en el seu domicili a Hendaia i traslladat i retingut durant deu dies en una cabana insalubre a Cantàbria.

Durant tot aquest temps, Marey va estar lligat i amb el cap tapat amb una caputxa. Va ser colpejat i amenaçat i, fins i tot quan es va fer evident l’error, va continuar sent retingut i maltractat per tal de pressionar les autoritats franceses per aconseguir l’alliberament de quatre policies espanyols detinguts en territori gal quan intentaven segrestar un dirigent d’ETA.

Malgrat la condemna a 10 anys pel segrest, José Barrionuevo i Rafael Vera només van estar tres mesos i mig a la presó. I això que els magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem van considerar provat que van conèixer, aprovar i finançar (amb diners procedents dels fons reservats, és clar) el segrest de Marey. Aquesta, de fet, va ser la primera acció reivindicada pels GAL, una banda que, al llarg de la seva història, va cometre 27 assassinats. 

Així, a finals d’aquell mateix 1998, els dos dirigents van sortir en llibertat gràcies a un indult del govern popular de José María Aznar. Amb ells, també abandonaven la presó uns altres alts càrrecs condemnats, com Julián Sancristobal, excap de la direcció general de Seguretat, Francisco Álvarez, excap de la lluita antiterrorista, Miguel Planchuelo, excap de policia de Bilbao, i l’exdirigent dels socialistes biscaïns (en aquell moment ja militant del PP), Ricardo García Damborenea. 

Tres mesos i mig de presó per haver estat els ideòlegs del segrest i els maltractaments a un veí d’Hendaia que es guanyava la vida com a comercial de material d’oficina. Un home que en aquell moment ja patia una malaltia incurable que, anys després, posaria fi a la seva vida. En ser alliberat després de deu dies de calvari, Marey va declarar que els seus captors van saber que s’havien equivocat molt poc després del seu segrest, però que, tot i això, van decidir traslladar-lo a aquella cabana de Cantàbria on va patir un martiri que mai no podria oblidar. 

Tres mesos i mig de presó per haver causat tot aquest horror. 106 dies per segrestar un home, retenir-lo, maltractar-lo i amenaçar-lo de mort de manera continuada tot i saber que ell no era la persona que inicialment volien raptar. Condemna, indult i cap a casa. I aquí pau i allà glòria. 

Vostès llegiran aquestes ratlles quan Jordi Cuixart i Jordi Sànchez compliran el seu 187è dia de presó preventiva a Soto del Real. Quan Oriol Junqueras i Quim Forn farà 168 dies que passen les hores en una cel·la de 12 metres quadrats d’Estremera. Ho llegiran quan Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva portaran 61 dies empresonats, i Carme Forcadell –la presidenta Forcadell–, 28. Tots ells han esdevingut els rostres de les injustícies que pot causar la justícia. Davant de la seva enorme dignitat, davant de la dignitat de tots els nostres presos i exiliats, la infàmia d’un episodi vergonyant (un altre) de la història de la democràcia espanyola.