S’imaginen, per exemple, un dirigent del partit d’Angela Merkel que un bon dia acusés de nazis els seus opositors polítics? I els ho digués, per exemple, a causa d’una protesta laboral, per una acció contra un desnonament, per anar de groc a un partit de futbol o per desitjar que un territori alemany pogués decidir democràticament el seu futur? S’ho imaginen? Què li passaria a un dirigent que s’atrevís a banalitzar el nazisme d’aquesta manera?

Ja els ho explico ben ràpidament. Doncs que aquesta persona cinc minuts després d’haver fet aquestes acusacions ja hauria perdut tots els seus càrrecs tant a les institucions com al partit. I no només això, sinó que l’opinió pública (i publicada) li hauria fotut hòsties (dialèctiques i simbòliques, és clar) fins al carnet d’identitat. En conclusió, aquest ximple hauria quedat automàticament inhabilitat per exercir cap altre càrrec des d’aquell moment.

Fem ara un canvi de protagonistes i anem des del partit conservador alemany fins al partit conservador espanyol. I què passa? Doncs que els dirigents d’aquesta darrera organització acusen de nazis (o de terroristes, o de criminals...) aquells que fan una vaga, aquells que protesten contra la injustícia que representen els milers de desnonaments duts a terme des de l’inici de la crisi, aquells que mostren la seva disconformitat anant de groc a un partit de futbol o aquells que creuen que el futur de Catalunya i els catalans hauria de passar per les urnes i la democràcia.

Això ho dic perquè en les darreres hores el portaveu del Partit Popular al Congrés de Diputats, Rafael Hernando, ha qualificat de nazis les persones que van xiular l’himne espanyol dissabte passat, abans de la final de la Copa del Rei de futbol. I també els professors de Sant Andreu de la Barca que la Fiscalia acusa d’haver insultat la Guàrdia Civil. I també els que van escridassar el dia de Sant Jordi Xavier Garcia Albiol a Badalona. I també...

I què li passarà a Rafael Hernando? Res. De fet, allò que li va passar quan, anteriorment, ja havia fet el mateix amb els organitzadors del referèndum de l’1 d’octubre, amb els membres del govern de la Generalitat, amb les persones que porten banderes republicanes espanyoles, amb els vaguistes del 3 d’octubre o amb els organitzadors de protestes contra els desnonaments.

A Rafael Hernando, a diferència de qualsevol polític alemany, no li passarà res. És més, continuarà rebent el suport dels membres del seu partit cada vegada que vomiti aquest tipus d’acusacions. Potser caldria que es posés només durant un segon en la pell d’una víctima del nazisme per comprendre el despropòsit de les seves desqualificacions. Potser caldria que ho fessin Hernando i tots els que com ell (la mateixa ministra Cospedal, sense anar més lluny) fa temps que practiquen aquest tipus de comparacions infames.

Jo els recomanaria que s’informessin bé sobre què va ser i què va representar el nazisme. I que si pot ser, enmig de les seves vides tan ocupades, trobin uns dies per visitar els vestigis de l’horror que van ser camps com els d’Auschwitz o Mauthausen. Que imaginin aquelles xemeneies expulsant fum sense parar mentre la pudor de carn cremada ho omplia tot.

Que imaginin el destí de milers de republicans catalans i espanyols mentre observen les escales irregulars de la pedrera de Mauthausen. Que imaginin els cops de martell, els crits, els polls, la sarna, la gana, les cambres de gas o els afusellaments massius. Que imaginin la nostra Neus Català morta en vida a l’interior del camp de Ravensbrück i que es preguntin si el procés democràtic català té alguna cosa a veure amb totes les atrocitats que va patir.

Hi ha comparacions que no aguanten ni el mínim sentit de la decència. Hi ha comparacions que fan indecent qui les pronuncia. Ni que sigui per no banalitzar el sofriment de tanta i tanta gent que va viure dins de l’horror. Ni que sigui per respectar la memòria de milions de persones que Hitler (aliat del règim de Franco a qui el partit d’Hernando i Cospedal encara es nega a condemnar) va massacrar arreu d’Europa.