"Aquestes eleccions -les del 21 de desembre- s'han convocat perquè guanyi el constitucionalisme". Aquestes paraules van ser pronunciades per la ministra de Defensa, Maria Dolores de Cospedal, en un acte del PP, poc abans de l'inici de la campanya.

Efectivament, la intenció del govern espanyol i dels partits del 155 era aquesta: fer unes eleccions amb una grandíssima participació que liquidés l'hegemonia de les forces independentistes. I val a dir que s'hi van posar de valent. Amb mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb caps de llista sense poder fer campanya, amb la Fiscalia analitzant fins als punts i les comes del que deien determinats candidats, amb la Brunete mediàtica disparant contra tot allò que es movia...

I les eleccions van tenir una participació històrica, gegantina. En això la van clavar. Però l'independentisme, amb tot en contra, en unes eleccions muntades per destruir-lo, va aconseguir una gran victòria. Tan gran, que encara va fer més ridícula la quota aconseguida pel partit hegemònic a Espanya, que passava a ser la setena força del nostre Parlament, amb només 4 diputats.

Quatre mesos i mig després, però, aquella immensa victòria no ha fet possible encara la formació d'un govern. Això vol dir que durant tot aquest temps el 155 i els seus majordoms han pogut fer allò que els ha donat la gana des de l'interior de les nostres institucions. Recorden el cas de l'entrega a l'Aragó de les obres d'art de Sixena per part del conseller de Cultura del 155 Íñigo Méndez de Vigo? Recorden com la mateixa Generalitat s'ha sumat a les demandes obertes al Tribunal de Comptes contra Artur Mas i els seus col·laboradors per haver organitzat el 9-N? Recorden els més de 250 cessaments de càrrecs públics? Recorden la quarantena d'organismes suprimits? Recorden la paralització de les subvencions per a menors no acompanyats, per a discapacitats o per a persones amb malalties mentals?

Podem imaginar, com fan alguns, que vivim en aquella república proclamada el 27 d'octubre. Podem enganyar-nos, però la realitat no canviarà, i les mans que remenaran les cireres a l'interior dels edificis de la nostra administració seran les de Soraya Sáenz de Santamaría i Enric Millo. Podem donar un cop de puny sobre la taula i proclamar amb la mà al cor que davant d'aquest estat de coses tan injustes anirem novament a eleccions per demostrar –una altra vegada– que som més que ells. Però en aquesta aventura hi tenim molt a perdre i gairebé res a guanyar.

Val la pena donar una segona oportunitat a l'unionisme? Als que han empresonat la meitat del nostre govern? Val la pena allargar més temps l'acció del 155 des de l'interior de les nostres institucions? Val la pena regalar a Rivera i Arrimadas la majoria absoluta que els partits independentistes van aconseguir el passat 21-D en les pitjors condicions possibles? Val la pena arriscar tant per, d'aquí a uns mesos i en el millor dels casos, estar en la mateixa situació que ara? La pregunta que cal respondre és si som més forts amb Govern o sense. Si podrem afrontar amb més garanties els propers embats de l'Estat amb un Govern o des d'aquest terreny de ningú en què estem instal·lats com a país des de fa un temps.

La formació de Govern no ens servirà per fer realitat la República de manera automàtica. És clar. Fins i tot serà un Govern dèbil, limitat i vigilat. Però serà una eina més per resistir les envestides d'un Estat capaç de trepitjar la més elemental democràcia. Una altra trinxera per acumular forces en la lluita per la República Catalana.

Cal aprendre de les victòries de l'1 i el 3 d'octubre i de la conjunció entre la gent que va protegir les escoles i el Govern que va fer possible aquella jornada memorable. I assumir les devastadores derrotes patides posteriorment. I també cal que el futur Govern –si arriba– expliqui de manera clara i sense eufemismes infantils què es pensa fer a partir d'ara i com es pensa afrontar aquesta etapa. Perquè aquest poble ja s'ha guanyat amb escreix una majoria d'edat que obliga a parlar-li com es parla als adults.

I més ara, que l'estat espanyol ha quedat en evidència davant del món, quan les mentides creades pel seu polititzat poder judicial han estat inicialment refutades per les justícies alemanya, belga, suïssa i britànica. Sens dubte, ara és el millor moment per internacionalitzar un conflicte que més que mai va de democràcia versus autoritarisme. Una internacionalització que hauria de permetre que el cas català passés de ser un afer intern espanyol a ser un assumpte europeu, amb tot el que això comportaria. I no és cap secret que un govern efectiu a Barcelona, juntament amb la potència simbòlica dels exiliats i el Consell de la República, ajudaria molt més que no pas entorpiria en aquest objectiu.

Davant dels maximalismes, davant d'aquells que clamen per tornar a votar els diputats del nostre Parlament, sempre és bo de recordar que totes les forces independentistes (totes sense excepció) van anar a unes eleccions autonòmiques, convocades directament per Rajoy i el 155, poc després de la proclamació de la República. I que la resposta a aquell embat va ser la victòria històrica que ara no hauríem de malmetre ni per candidesa ni per partidisme.