Diumenge, 7 de juliol de 2024
Opinió

Respecte per a les víctimes

«Quan ara, davant de la desaparició d’ETA, veig els responsables del govern popular plens d’indignació, no puc evitar de pensar que la violència els feia sentir més còmodes»

Jordi Creus 10 de maig de 2018 a les 22:00

Recorden quan, en plena activitat d’ETA, des de les altes instàncies de l’Estat, amb el PP o amb el PSOE, se’ns repetia allò que “sense violència tot és possible?”. Ho recorden? Doncs bé, l’anomenat procés català ha fet saltar pels aires aquesta enorme mentida. Sense violència tot és possible! I tant, que ho expliquin als exiliats. Que ho expliquin als Jordis i a l’Oriol Junqueras. Al Quim Forn, al Raül Romeva, al Jordi Turull, al Josep Rull. Que ho expliquin a la Montse Bassa i a la presidenta Forcadell, que maten les hores en una cel·la de 8 metres quadrats de la fastigosa presó d’Alcalá-Meco només per haver intentat, de la manera més pacífica del món, posar el futur en mans de la ciutadania.

Enfront d’aquesta gran fal·làcia, encara ressona la frase de Jaime Mayor Oreja, aquell ultra que va ser ministre de l’Interior amb José Maria Aznar. Una frase que ens recordava el Ferran Casas, subdirector d’aquest diari, fa uns dies: “El procés català és més difícil de combatre [que la violència d’ETA]  perquè no hi ha ni bombes ni pistoles”, i que per això la seva recepta era "tornar a posar sobre la taula el que va servir per derrotar ETA". Bombes i bales, urnes i vots, tan se val.  Per tant, la màxima duresa, el màxim rigor, la màxima repressió.


Mayor Oreja forma part d’un partit fundat per franquistes, alguns dels quals, com Fraga Iribarne, van participar en consells de ministres on es van signar execucions com la del comunista Julián Grimau. Mayor Oreja i els populars s’han negat a condemnar la dictadura, perquè aquesta forma part del seu ADN. Fins i tot, l’exministre de l’Interior ha arribat a qualificar el franquisme com de “situació d’extrema placidesa”. 

No tinc cap dubte que aquella etapa va ser d’extrema placidesa... per a ell i els seus. Cap dubte. Com per a bona part de les famílies que continuen remenant les cireres dins del Partit Popular. Ara bé, no opinen igual els familiars de les desenes de milers de persones que continuen enterrades en fosses comunes tants anys després de la mort de Franco. O els de les persones maltractades pel torturador Billy el Niño, que encara avui cobra una pensió especial gràcies a un reconeixement que se li va donar des del govern espanyol pels seus “mèrits policials”, tal com acaba de denunciar l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. 


Quan ara, davant de la desaparició d’ETA, veig als responsables del govern popular plens d’indignació, no puc evitar de pensar que la violència els feia sentir més còmodes. Respecte per a les víctimes, ens diuen. I tant que sí. Imprescindible. Per a totes les víctimes. Com diu Eulàlia Lluch, filla de l’Ernest Lluch, “víctimes ho som tots, algunes per tortures, altres assassinades per ETA i altres pel GAL”. I respecte, també, per aquells homes i dones que porten dècades enterrats dins de les cunetes de la guerra civil i el franquisme. Respecte per a les víctimes. Per a totes les víctimes. Aquesta és la clau per escriure un futur diferent.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

Participació