Malgrat la inconsistència que històricament ha mostrat el personatge, no van ser pocs els que el van veure com la gran esperança de l’esquerra. Amb un Podem en plena frenada, la victòria de Pedro Sánchez davant de Susana Díaz a les primàries del PSOE del maig del 2017 va fer pensar a molts que ell podia ser la solució. I aquests pobres beneits van creure que la veritable cara de Sánchez era la que havia mostrat durant el curt període que va des de la seva vergonyosa defenestració per part de l’aparell socialista de l’octubre de l’any anterior fins a la recuperació mig any després.

Durant tot aquest temps, Sánchez va impulsar un missatge més esquerrà, més de tornar la paraula al poble, més de confrontació directa amb el PP, més de buscar punts d’acord amb Pablo Iglesias i més de fer veure que entenia les reivindicacions (o algunes reivindicacions) nacionals dels catalans.  

Però poc després de ser elegit per unes bases que van decidir acabar amb la dictadura dels barons, de la vella guàrdia i dels de les portes giratòries, Pedro Sánchez va tornar a la inconsistència de sempre. La que l’ha acompanyat i l’acompanyarà tota la vida. La inconsistència i la poca valentia que ja havia mostrat les dues vegades que havia tingut a les seves mans fer una àmplia majoria que enviés el PP i els seus socis falangistes de Cs a l’oposició. I a M. Rajoy a la paperera de la història.

Avui, Pedro Sánchez, el del “no és no” i el que ens prometia una oposició frontal a la dreta del PP, és poca cosa més que un lacai de Rajoy. Amb el seu partit amb respiració assistida a causa del seguidisme envers els populars, Sánchez insisteix a intentar competir amb Cs per veure qui la diu més grossa. No oblidem que sense Sánchez (i Iceta, evidentment) Rajoy ho hauria tingut força més complicat per aplicar l’article 155 i acabar amb l’autonomia catalana.

I ahir, just quan la fiscalia belga donava una nova (i sonora) bufetada al jutge Pablo Llarena, Pedro Sánchez emergia amb una nova ocurrència, més propi d’un partit extremista com Cs. Segons Sánchez, cal fer una reforma del Codi Penal per adequar el delicte de rebel·lió a l’escenari català. Això ens deixa entreveure dues coses: la primera és que segons l’inconsistent secretari general del PSOE, els dirigents independentistes que són a la presó acusats, precisament, d’un delicte de rebel·lió no el van cometre. Si és així, potser seria hora que se sumés a les veus que demanen la seva llibertat! I la segona, que l’inconsistent Sánchez, fins i tot contravenint allò que ha dit reiteradament Miquel Iceta, creu que la solució al problema català és únicament judicial i no política. Com Rajoy i com Rivera!