Doncs no. Avui no els parlaré ni de governs efectius ni de mocions de censura per triar entre allò dolent i allò pitjor. Ni tampoc de la necessitat de saber mirar una mica més enllà del nas, d'aixecar els ulls i veure l'horitzó i entendre que això nostre és més una marató que els cent metre llisos. No, avui els parlaré de passat, present i futur connectats en un dels llocs més bonics del nostre país. Em refereixo a les valls d'Àneu, al nord del Pallars Sobirà, i al festival de cultures pirinenques conegut amb el nom de Dansàneu.

Enguany se celebrarà la seva vint-i-setena edició. Des del 30 de juny i fins al 7 de juliol, la música i la dansa es maridaran amb una de les riqueses principals de la zona: el patrimoni. Perquè no em diguin que no ha de ser un plaer contemplar danses tradicionals occitanes a l'interior de la peculiar església de Sant Just i Sant Pastor de Son? O gaudir d'un concert del gran Kepa Junkera dins del monestir de Santa Maria d'Àneu, al terme d'Escalarre?

El Dansàneu va néixer l'any 1992. Aquests van ser uns temps molt diferents dels actuals. Però amb algunes similituds. Si recorden, aquell estiu, poc abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, va tenir lloc l'anomenada "Operació Garzón" que va acabar amb desenes d'independentistes detinguts, torturats (tal com posteriorment va certificar el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg) i, alguns d'ells, empresonats. Per tant, el 1992 teníem presos polítics, exactament igual que avui. Presos polítics i exiliats, com el Lluís Puig, que l'any passat va presidir la celebració d'aquest Dansàneu gràcies al seu càrrec de conseller de Cultura.

Però aquell 1992, aquell any olímpic de la modernitat i la uniformització, la realitat de la cultura popular estava sota mínims arreu del país i, encara més, en aquell racó de món deshabitat i força envellit. I va ser en les pitjors condicions quan un grup de joves nascuts en aquelles terres però formats a fora van decidir recuperar totes aquelles manifestacions populars que estaven tocades de mort. I encara són aquí, vint-i-sis anys després. Havent convertit aquella aventura en una referència cultural arreu dels Pirineus i arreu, també, del nostre país.

Al Dansàneu és fàcil comprendre que només es pot ser ciutadà del món si mires amb respecte a allò que t'ha fet ser com ets. Que el so d'un petit acordió diatònic pot contenir tota la saviesa, que són tradicions com les falles d'Isil les que et poden projectar arreu i que només estimant allò que t'és proper pots arribar a estimar-ho tot. Des de les arrels cap al futur. Això és el Dansàneu. Molta sort!