Personalment, em sembla fantàstic que el tenista Rafa Nadal demani eleccions anticipades, després de la moció de censura contra Mariano Rajoy. Des del meu punt de vista, té tot el dret d’opinar que amb els canvis en el Govern “hi ha massa pactes, i l’opinió dels espanyols queda desvirtuada”. I evidentment, defenso el seu dret a exigir que es tornin a posar les urnes perquè la ciutadania pugui votar.

Rafa Nadal vol votar, com volien votar –i així ho van manifestar– altres esportistes com Josep Guardiola o Gerard Piqué abans del passat 1 d’octubre. En el primer cas, Albert Rivera, per posar només un exemple, ha aplaudit amb les orelles l’opinió de Nadal. En els segons, el líder de Cs va deixar clar repetides vegades que “no li agrada que es barregin la política i l’esport”. És clar que no, Albert. Política i esport són com aigua i oli, que poden coexistir però no mesclar-se... sempre que no sigui per donar suport a allò que tu defenses.

Per això, Rivera i tots aquells que critiquen qualsevol posició pública d’un esportista sempre que no sigui a favor de l’espanyolisme més desacomplexat van embogir d’alegria amb la millor operació de màrqueting de l’espanyolisme des de la mort de Franco: la creació del mite de la roja. Són els mateixos que avui eleven Nadal a la categoria d’heroi ibèric –com abans van fer amb els Sergio Ramos, Alberto Contador o Fernando Alonso– com a flagell de sociates, podemites i independentistes varis. Els que ahir van negar el pa i la sal als mencionats Guardiola o Piqué per expressar, igualment que el tenista de Manacor, una opinió sobre la realitat que els envolta.

Esport i política. Política i esport. L’etern debat que ja era viu a les primeres dècades del segle passat. Per què, si no, el FC Barcelona va triplicar el nombre dels seus socis durant la dictadura de Primo de Rivera? I més després que, davant de la xiulada del públic a l’himne espanyol del juny del 1925, les autoritats d’aquell règim haguessin tancat el seu camp de les Corts i haguessin inhabilitat i enviat a l’exili el seu president, Joan Gamper.

Precisament, una de les persones que es van fer sòcies del club en aquell moment va ser Josep Sunyol, que en els anys següents va ser president del club i del RACC i diputat a Corts per ERC, abans de ser assassinat pel franquisme a l’inici de la Guerra Civil. Sunyol, a més, també va ser l’editor de La Rambla, un setmanari molt popular que barrejava la boxa, el futbol o l’atletisme amb la política. El seu lema, “esport i ciutadania”, era tota una declaració de principis sobre quin creia Sunyol que havia de ser el paper dels esportistes dins de la seva societat: un paper actiu i amb opinió per ajudar a crear un país millor.