Malgrat el que afirmi García Albiol, la presó d'Estremera –igual que la de Soto del Real o la d'Alcalá-Meco– no es troba a una hora de distància dels familiars dels presos polítics catalans. Certament, no és a prop de les jungles vietnamites, sinó sobre la vasta planura castellana, allà on la vista se't perd sense poder contemplar gaire cosa més que els murs i els filferros d'aquesta imponent presó.

Estremera es troba a 641 quilòmetres de Barcelona, uns pocs més des de Sant Cugat o Parets del Vallès i uns pocs menys des de Terrassa o Sant Vicenç dels Horts. I els familiars han de dedicar un dia sencer per anar-hi i tornar a canvi de poder tenir un contacte que massa vegades es limita a quaranta minuts separats per un vidre.

Ho van poder comprovar la Mònica Terribas, el David Fernàndez i el Xavier Antich, que el passat cap de setmana es van desplaçar fins a aquesta presó, tot fent el que Antich va batejar com "el camí del dolor". Per quina raó? Per parlar amb el Raül Romeva per a "El racó de pensar", la secció –deliciosa– que cada dimecres ens regala a El matí de Catalunya Ràdio.

I val a dir que aquest va ser un "racó de pensar" diferent. La veu del Raül no es podia sentir, però es notava la seva presència, les seves paraules, els seus somriures, i també les seves esperances. És el que el David Fernàndez va qualificar com "la força i l'energia de dins cap a fora" que va embolcallar el que va acabar sent molt més que un programa de ràdio.

Nelson Mandela, Antonio Gramsci, Rosa Luxemburg, Rebecca Solnit o John Carlos... Les reflexions que un dia van escriure es barrejaven amb les paraules del Xavier i el David i també amb les d'un Raül, amb la veu prestada. "Ningú no coneix realment un país fins que ha passat per les seves presons", ens deia el carismàtic dirigent sud-africà. "El meu empresonament és només un episodi més de la lluita política que es lliura, i es continuarà lliurant, a Itàlia i al món sencer", responia des de les masmorres de Mussolini l'insubornable revolucionari italià. I tot això abans que la periodista i activista nord-americana afegís que "la lluita per la justícia social no és un esprint sinó una marató".

"No són presos polítics" clamen Albiol, Iceta i Arrimadas en un intent d'amagar la realitat més evident. Contra la impostura, contra unes actituds massa sovint miserables, la decència de Romeva i els seus companys i companyes presos. I unes paraules que encara ressonen: "Vaig decidir optar per la presó com a gest polític. No sóc mesell ni estic de genolls. No he claudicat ni he renunciat a res. Per tal que l'exili tingui sentit, calia que alguns de nosaltres entréssim a la presó. No és temps d'egos, sinó d'intel·ligència col·lectiva. No és temps de retrets, sinó de generositat". Raül Romeva, la dignitat.