El títol de l’article és el mateix del d’un documental que el diumenge al vespre emetrà TV3. Aquesta setmana, he tingut la sort de poder assistir a la seva preestrena, a la Filmoteca de Catalunya, i els puc assegurar que és d’aquelles coses que cal veure. I, a més, no els enganyo si els dic que en vaig sortir colpit. I no pas perquè no fos coneixedor de les bestieses que van tenir lloc durant la guerra civil i el franquisme. Ni tampoc perquè, per desgràcia, aquestes continuïn ben vives per culpa de la nul·la política de reparació que han dut a terme gairebé totes les administracions d’ençà de la mort del dictador. 

No fa massa dies, Susana Díaz defensava una cosa tan estranya com una política de memòria històrica que no mirés enrere. Segons la presidenta andalusa –com han manifestat sovint altres dirigents del PP o de C’s– regirar el passat només serveix “per a enfrontar i confrontar”. Però Susana Díaz, a diferència de Pablo Casado o Albert Rivera, és membre d’un partit que té milers dels seus militants enterrats i oblidats en cunetes o en fosses. 

No ens hem de cansar de recordar que encara avui, a l’Estat espanyol, hi ha 115.000 persones desaparegudes a causa de la guerra civil i els primers anys del franquisme. Els seus cossos estan amagats dins de la munió de fosses comunes que hi ha repartides per tot el territori. No debades, Espanya és, després de la Cambotja de Pol Pot, l’estat del món amb més persones enterrades en aquests cementiris clandestins. Una dada que hauria de fer enrogir de vergonya totes les persones i partits que al llarg d’aquests anys han tingut responsabilitats en aquest tema i no han fet res per invertir la tendència. 

Vergonya per als polítics d’Espanya, però també per als catalans, perquè al Principat hi ha més de 5.000 famílies que encara esperen recuperar les restes d’un familiar desaparegut. Fins l’any passat, només s’havien identificat 7 d’aquests cossos, una xifra que fa mal. No va ser fins al juny del 2017 que des del govern català es va iniciar un ambiciós projecte de localització i identificació de les víctimes que hi ha en els centenars de fosses situades al nostre país. I així, de forma paral·lela a les excavacions, també es va posar en marxa el Programa d’Identificació Genètica, que ha de permetre creuar les dades dels familiars dels desapareguts amb les dels cossos que vagin exhumant-se d’aquestes rases ocultes. 

Amb el Pla de Fosses i el Programa d'Identificació Genètica, el conseller Raül Romeva i el govern català van fer un pas de gegant per acabar amb un dèficit democràtic injustificable. Malgrat els efectes devastadors del 155 -i malgrat que el principal responsable d’aquesta iniciativa és avui tancat a la presó d'Estremera!- l’actual i els futurs executius catalans compten  amb una eina clau per avançar cap a la resolució d’un problema, el de les fosses i els desapareguts, que ha comportat contínues amonestacions de l’ONU cap a la política de l’Estat espanyol en matèria de memòria històrica. 

La guerra inacabada hauria d’arribar al seu final. Malgrat els anys perduts i les dificultats, només una política clara de dignificació i reconeixement de les víctimes pot fer-ho possible. Com deia el conseller Raül Romeva, en la carta que va enviar a l’acte de la preestrena del documental, "som tot just al principi d’un camí que ja hauríem d’haver recorregut. Però el vam iniciar convençuts que tenim el deure d’arribar fins al final". I per arribar a aquest final, sens dubte, són imprescindibles programes com aquesta Guerra inacabada, fruit de la col·laboració entre TV3 i la productora Som Batabat. No us deixarà indiferents, us ho asseguro!