“Li pegava, li pegava. Una vegada i una altra. Al cos, al cap, descarregant amb fúria les coces. Quasi li esclata un ull. Mai oblidaré el soroll de les botes a les costelles. I el Víctor somreia. Ell sempre somreia, tenia un rostre somrient i això encara descomponia més aquell feixista. De sobte, l’oficial va desenfundar la seva pistola. Pensava que el mataria. Però va continuar colpejant-lo amb el canó de l’arma. Li va trencar el cap i la cara de Víctor va quedar coberta per la sang que baixava del seu front”.

Aquest és el testimoni d’un advocat, Boris Navia, que va ser detingut juntament amb el cantautor Víctor Jara i centenars de professors i estudiants a la Universitat Tècnica de l’Estat de Santiago de Xile. Era el dia 12 de setembre del 1973, l’endemà del cop d’estat d’Augusto Pinochet contra el govern democràtic de la Unitat Popular de Salvador Allende. Els presoners van ser traslladats, com milers de persones més, a l’estadi de Xile, proper al Palau de la Moneda, on unes hores abans havia mort el president Allende.

El polifacètic Víctor Jara, cantautor, director teatral i cara pública de la revolució pacífica que es proposava dur a terme la Unitat Popular, ja no va sortir viu d’aquell maleït estadi. Els testimonis de les seves últimes hores són corprenedors. Cops i més cops, humiliacions, insults i amenaces. Li van trencar les mans perquè no pogués tocar mai més la guitarra i els militars van jugar a la ruleta russa amb ell abans de posar fi a la seva vida.

El seu cos, perforat per desenes de bales, va ser abandonat al carrer, com un gos. I la seva dona, l’anglesa Joan Turner, el va haver d’enterrar en un nínxol molt humil i mig d’amagat del cementiri general de Santiago. Tan d’amagat que a l’enterrament d’un dels més grans cantautors en llengua castellana només hi van assistir tres persones.  

Precisament, aquesta mateixa setmana, 45 anys després d’aquests fets, els tribunals xilens han condemnat diversos militars implicats en les tortures i la mort del creador de la mítica Te recuerdo, Amanda. A Xile, com abans a l’Argentina, a Guatemala o a l'Uruguai, la justícia s’obre pas mentre cau la impunitat dels violadors dels drets humans. Un amic xilè em comenta que aquesta sentència arriba molt tard, i la meva resposta és que sí. Però que val més tard que mai.

I per què? Doncs perquè mentre els assassins del cantautor compten les hores abans d’entrar a la presó per pagar per les seves culpes, a 10.000 quilòmetres de distància el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) certifica que Carmen Martínez Bordiu, néta del dictador, ja és oficialment duquessa de Franco. I Carlos Rey, l’home que va redactar la sentència de pena de mort mitjançant garrot vil contra Salvador Puig Antich, continua exercint d’advocat. Com si res! I el torturador Juan Antonio González Pacheco —més conegut com a Billy el Niño— es calça les sabates esportives per anar a córrer pel madrileny parc del Retiro. La pensió vitalícia que cobra de l’Estat, amb un plus del 15% com a agraïment als serveis prestats, li permet tenir una vida ben agradable.