La setmana que ve es compliran cent anys del naixement d’una de les icones més importants del segle XX: Nelson Mandela, l’home que després de passar 27 anys a les presons de l’apartheid, en va sortir per convertir-se en president de la nació i en símbol de la reconciliació a la nova Sud-àfrica.  

Perquè a la Sud-àfrica racista, a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, per exemple, estava prohibit que els negres es banyessin a les platges reservades als blancs, que mengessin als seus restaurants, que anessin a les seves escoles o, fins i tot, que pugessin als seus autobusos. 

Els negres -la gran majoria de la població, no ho oblidem- no podien fer reunions de més de deu persones, no podien beure en determinades fonts públiques, no podien casar-se amb una persona blanca, no podien anar a bona part dels hospitals i de les escoles. Fins i tot, si hi havia un empresari negre, aquest havia de treballar en zones prèviament acotades per l’Estat racista, i no podia tenir treballadors blancs.

L’apartheid va ser un règim criminal. De fet, tot i la inexistència de cambres de gas, és el sistema que més s’ha assemblat al nazisme, del qual va copiar força aspectes. Uns pocs milions de blancs van dominar i oprimir una ingent massa de negres, asiàtics o mestissos. El deu per cent de la població va sotmetre el noranta restant a una legislació especial que atemptava sobre la mínima dignitat humana. I contra això, contra aquesta violència, es van revoltar Mandela, Sisulu, Slobo, Tambo o dones com la comunista Ruth First.

Aquest règim propugnava la separació racial, amb zones riques on només podien viure els blancs i zones pobres on havia de viure obligatòriament la majoria negra. Lleis racials inspirades en Hitler i terrorisme d’estat portat fins a les darreres conseqüències. Evidentment, encara que ho digui Soraya Sáenz de Santamaría, la Catalunya del segle XXI té poc a veure amb la Sud-àfrica de la centúria passada. Té tantes similituds un indret i l'altre com les que hi ha entre un personatge amb la talla política i moral de Nelson Mandela i la poca vergonya i la manca de decència de l’ex-vicepresidenta espanyola. Vaja, com un ou i una castanya.