La setmana passada, des d’aquesta mateixa columna, parlava de l’agressió soferta pel fotoperiodista Jordi Borràs a mans d’un inspector de policia de tendència (i formes) ultradretana. I val a dir que entre els set dies que van entre aquell article i el que vostès poden llegir avui, aquest tipus d’atacs han continuat a diferents indrets de la nostra geografia.

No sé si el conseller Buch tenia raó quan fa poc ens deia que, en les darreres setmanes, les agressions feixistes havien baixat notablement a Catalunya. Sens dubte, m’agradaria que la tingués, però la meva sensació –i crec que la de molta altra gent– va en una línia contrària a les paraules del conseller. La meva sensació és que la impunitat amb què aquestes individus han pogut actuar en els darrers mesos ha estat la benzina que ha acabat encenent el foc.

Al voltant de l’1 d’octubre i durant els mesos de vigència del 155, les agressions feixistes van incrementar-se notablement. Si la mateixa policia i Guàrdia Civil, que haurien de vetllar pel benestar de tots, van atonyinar sense miraments la gent que el passat 1 d’octubre només volia votar, perquè un imbècil d’ultradreta de Santa Margalida de Montbui no podia atacar amb una arma blanca la gent que esperava pacientment per poder emetre el seu vot?

Si el mateix rei d’Espanya, en el seu discurs televisat del passat 3 d’octubre va fer seu l’”a por ellos” i el posterior “que nos dejen actuar”, perquè els fills de casa bona que es reuneixen a la plaça Artós no havien de trencar els vidres de Catalunya Ràdio? Si des del bloc del 155 i des de la premsa cavernícola s’inventaven unes presumptes accions violentes dels CDR (no importa que les imatges fossin de Veneçuela, Brasil o el País Basc) i s’abonaven a la cacera contra els independentistes, perquè no s’havien de crear comandos per arrencar els llaços grocs de la via pública i estomacar les persones que els cridessin l’atenció?

El problema més important, però, és que la recuperació de les nostres institucions no ha aturat les agressions feixistes. I tampoc ha aturat la sensació que les directrius que continuen rebent els mossos d’esquadra –que, segons paraules del president Torra “haurien de ser els garants de la desactivació de l’amenaça” – van més en la línia d’identificar els membres dels CDR que no pas d’aturar aquesta xacra violenta.   

Si un policia feixista li trenca el nas a un periodista no passa absolutament res. Ni tant sols se’l suspèn en el seu lloc de treball. Si un simpatitzant de l’extrema dreta posa en perill la integritat física de desenes de persones en entrar a la plaça major de Vic a tota velocitat amb un vehicle per destruir les creus grogues que s’hi ha plantat, ben poca cosa. Imaginin-se l’escena a la inversa. Imaginin per un moment que un mosso d’esquadra trenca a el nas a un periodista crític amb l’independentisme o que un jove catalanista protagonitza un incident com el de Vic amb persones d’ideologia oposada. Què passaria? Doncs que l’Audiència Nacional s’encarregaria en cinc minuts de processar per terrorisme aquestes persones.  

L’objectiu d’aquesta onada d’agressions que sempre queden impunes és clar. Després que l’independentisme guanyés la batalla del carrer per golejada, les accions d’aquests individus busquen atemorir les persones d’ideologia contrària. Amb violència i amb la imprescindible impunitat. Per desmobilitzar i per atemorir. Per això necessitem que la resposta des del departament d’Interior sigui proporcional a la magnitud del repte. Per la més elemental norma democràtica i per aturar com més aviat millor aquesta barbàrie.