Ai, Josep Borrell! La deriva del senyor ministre cap a l’esperpent sembla no tenir fi. La darrera ocurrència? Afirmar en un tuit que la Segona Guerra Mundial –i l’autodestrucció d’Europa, segons les seves paraules– va ser conseqüència "dels enfrontaments entre nacionalismes exacerbats i de la bogeria ètnica". 

A banda d’un error en la data de l’inici d’aquest drama, el text de Borrell té delicte, ja que situa en el mateix pla els agressors nazis i les potències aliades; els creadors dels camps de concentració i extermini i les seves víctimes; els membres de la franquista División Azul –que van anar al front rus a combatre el comunisme al costat dels nazis– i els refugiats republicans –com el valencià Amado Granell– que van alliberar París, l’agost del 1944, amb la Divisió Leclerc. Les paraules de Borrell, a més de ser inexactes, representen una lamentable banalització del nazisme que no s’hauria de permetre mai ni a un representant públic ni a ningú.

És clar que el tuit de Borrell pensava més en el procés català i en l’intent d’associar-hi els pitjors horrors de la història de la humanitat. Res de nou. De fet, fa pocs dies, l’insigne ministre desinfectador va tornar a parlar de l’existència d’un gran perill de conflicte civil a Catalunya, vinculant l’independentisme català amb els pitjors totalitarismes del segle XX.
Però tornem a l’inici, ja que la cosa no acaba aquí. Perquè Borrell, en els pocs caràcters que caben en un tuit, encara es permet d’explicar que, amb el final d’aquell conflicte, "Europa va viure 70 anys de pau". 70 anys de què? 70 anys de què, ministre socialista i obrer amb sous astronòmics gràcies a les portes giratòries i a la poca vergonya? 70 anys de què, si a Catalunya i a Espanya, el franquisme encara es va allargar més de tres dècades, mantenint desenes i desenes de milers de persones fins avui encara enterrades en fosses i cunetes. 

És la pau del comunista Julián Grimau, afusellat l’abril del 1963, senyor ministre? La pau dels anarquistes Francisco Granados i Julián Delgado, assassinats al garrot vil el juny del mateix any? La pau de Salvador Puig Antich? La pau dels 5 joves executats pel feixisme el setembre del 1975, en els darrers dies de vida de Franco? La pau dels obrers assassinats a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria el 3 de març del 1976, quan era ministre de Governació Manuel Fraga i de Relacions Sindicals Rodolfo Martín Villa, un altre habitual de les portes giratòries?

Josep Borrell juga a fer d’historiador i el superen la passió i els prejudicis. Fa poques setmanes, ja vam veure de quin peu calçava quan va recomanar públicament el llibre Imperofobia y leyenda negra, de María Elvira Roca –i amb pròleg de l’inclassificable Arcadi Espada–, un treball destinat, entre d’altres, a eliminar la responsabilitat castellana en les atrocitats comeses durant la conquesta d’Amèrica. Com sempre, la culpa és a l’exterior. Com sempre, reescrivint la història de la manera més indigna. A aquest pas, Josep Borrell negarà la matança franquista de Badajoz i dirà que la guerra civil va començar el 1934. Com Pío Moa.