Fa unes quantes setmanes. Era un acte a la ciutat de Barcelona per exigir la llibertat dels presos polítics. Els parlaments i les actuacions musicals anaven en aquesta línia. Fins que un dels oradors, representant d’una de les grans entitats de la societat civil (i, per més pistes, no em refereixo a Òmnium Cultural) ens va advertir que ens preparéssim per a una tardor calenta. Per a una tardor de mobilitzacions continuades i de vagues que haurien de culminar, possiblement abans que acabés l’any, amb la independència de Catalunya. 

No explicaré ara i aquí els arguments que sostenien aquesta hipòtesi, però sí que recordo especialment com l’orador va posar l’accent en la por de determinats polítics com un fre per a aquesta independència que gairebé ja teníem a tocar. Però també ens va dir que no patíssim. Que si els nostres polítics continuaven arronsant-se, el poble els passaria pel damunt. I que la independència ben aviat acabaria caient com cau de l’arbre la fruita madura. Qui no ha llegit arguments similars a Twitter o en qualsevol dels grups de WhatsApp que tenim? Com si l’únic obstacle per no haver assolit ja la independència hagués estat el pànic dels dirigents. Tot molt, massa, simple.  

Potser és aquesta por de ser titllats de traïdors i porucs per aquest poble en genèric, la base d’algunes de les actuacions que hem hagut de viure els darrers dies per part dels nostres representants. Com, si no, s’explica l’ultimàtum impossible del president Torra a Pedro Sánchez d’aquesta mateixa setmana?

Però el cert és que no es pot ser CDR de dia i mosso d’esquadra amb la porra a la mà al vespre. Retòrica rupturista i desobedient a l’hora d’esmorzar i passos calculats per no travessar cap línia vermella marcada per Madrid poc abans de sopar. Un discurs heroic i ple d’èpica republicana que contrasta amb un govern autonòmic, unes dissensions enormes dins de la majoria independentista i una repressió de l’Estat que no ha variat gaire amb el canvi de govern a Madrid.

Un any després de l’1 d’octubre, aquell dia en què ens vàrem sentir lliures (i com deia Raimon, qui ha sentit la llibertat té més forces per viure), l’independentisme té tota la informació que li fa falta per encarar el futur. Sap que al davant hi té tots els poders d’un estat (militars, policials, judicials, polítics i mediàtics) que no té cap escrúpol a situar la unitat d’Espanya per sobre de la democràcia i a utilitzar tota la seva força per aixafar qualsevol iniciativa contrària a aquesta llei sagrada. 

Sap també que pot esperar poc suport inicial de l’exterior i que l’espanyolisme té una base social important (el 43% a les últimes eleccions) i molt mobilitzada a Catalunya. Però també coneix que, a les pròpies files, compta amb una força formidable, que ha estat capaç de posar l’Estat contra les cordes els dies 1 i 3 d’octubre del 2017, que ha protagonitzat les manifestacions més importants de la història d’Europa i que ha guanyat folgadament totes les eleccions dels darrers anys, tot i no arribar al 50% dels vots.

Amb aquesta informació i amb tot el que com a col·lectivitat hem après d’allò que va passar durant aquell octubre frenètic de l’any passat, cal ser capaços d’embastar una estratègia comuna i començar a liderar-la de veritat. Menys tàctica i més estratègia. Menys vol gallinaci i més mirada alta. I això implica triar entre dues alternatives contraposades. Dues alternatives que, cap d’elles, no garanteixen ni l’assoliment d’un referèndum pactat ni, encara menys, la consecució de la República, però que ens farien sortir d’aquesta falsa dualitat entre fets i accions on ara estem instal·lats. 

La primera, la més èpica, és que el president rubriqui solemnement els 41 decrets llei de constitució de la República, aquells que Carles Puigdemont va deixar sense signatura la tarda del 27 d’octubre. Amb aquest gest inequívoc, es donaria el tret de sortida a la mobilització permanent i a la via de la desobediència fins a les últimes conseqüències. I, lògicament, s’aniria a un xoc amb l’Estat. El mateix xoc que el govern Puigdemont-Junqueras va voler evitar després de la proclamació de la independència i que, probablement, a curt termini, implicaria no només una nova pèrdua de l’autonomia, sinó augmentar exponencialment el nombre de presos polítics. Això, a mitjà termini, potser (només potser) podria crear una situació insostenible en una Espanya integrada a la Unió Europea. 

L’altra opció és la contrària. Si la decisió és continuar sense plantejar-se la desobediència com fins ara, demano que deixem d’una vegada per totes les arengues buides, els brindis al sol i els gestos de cara a la galeria que només serveixen per desconcertar i desmoralitzar una ciutadania que s’ha guanyat el dret a ser tractada com a adulta. En aquesta línia, caldria explicar bé on som i cap on volem anar. I començar a treballar seriosament poble a poble, barri a barri, en un procés constituent destinat a dibuixar un nou país i una nova república que estigui més a prop dels problemes de la gent. I a preparar, cada un des de les seves legítimes posicions polítiques, les pròximes conteses electorals, que haurien de permetre un salt endavant en una estratègia independentista de més llarga durada. Aquesta opció, com l’altra, implica assumir la victòria moral de l’1 d’octubre.

Però una vegada constatat que la resposta d’aquest estat ferit va ser demolidora, també caldria acceptar que ni el Govern (avui entre l’exili i la presó), ni els partits polítics independentistes, ni les entitats, ni tampoc aquest poble que ara està en boca de tothom, hi vam saber donar rèplica. Implica, des del meu punt de vista, ser conscients tant dels errors que s’han anat produint com del fet que el camí cap a la independència serà llarg i costerut. I que per fer-lo, com em va dir aquest estiu l’amic Toni Comín, no només hem de ser més, sinó que també hem de ser més determinats. Aquest és el dilema. No afrontar-lo d’una manera seriosa i urgent ens aboca a unes noves eleccions on tothom hagi de posar sobre la taula el seu projecte de futur.