Potser, quan llegeixin aquestes ratlles, estarà tenint lloc a la presó de Lledoners la tan comentada reunió entre el líder de Podem, Pablo Iglesias, i el president d’ERC, Oriol Junqueras. Una entrevista que ha aixecat controvèrsies ben transversals.

D’una banda, el front nacional de Casado, Rivera i Vox ha posat el crit al cel per la trobada entre el que ells qualifiquen d’un interlocutor de Pedro Sánchez i un cap colpista. De l’altra (sense voler comparar, no es confonguin), des de les files nostrades amb més alt grau d’hiperventilació, també s’ha criticat la reunió. Fins i tot, alguns amants de les conspiracions la situen dins del marc d’una conxorxa que ha d’acabar d’aquí poc amb els presos al carrer i el procés en via morta fins a l’any de la Mariacastanya.

Personalment, em sembla molt bé que Pablo Iglesias es vulgui reunir amb Oriol Junqueras o amb qualsevol altre dels presos polítics. Com també em sembla molt bé que abans ho hagin fet Pepe Álvarez, Juan Rosell, Iñigo Urkullu, Joan Manuel Serrat, Xavier Sardà o una colla d’eurodiputats. I com em semblaria encara millor que en el futur ho fessin el president Sánchez, la ministra de Justícia i els representants del PP i de Ciutadans. Cada nova visita,més si és de persones allunyades dels postulats polítics del presoner, és un reconeixement cap a la seva interlocució política. Ras i curt.

Però tornem a la trobada amb Pablo Iglesias. Perquè la premsa explica a bastament que l’objectiu de la visita del líder de Podem és aconseguir que Oriol Junqueras i, per tant, ERC donin suport als pressupostos generals de l’Estat. Això, però, ja són figues d’un altre paner. M’explico.

Fa cinc mesos, els partits independentistes amb representació parlamentària a Madrid van donar un xec en blanc a Pedro Sánchez per aconseguir treure del poder M. Rajoy i el partit més corrupte d’Europa. Un encert, des del meu punt de vista. Però ara, prop de mig any després i sense cap gest per part del nou executiu espanyol, Sánchez i Iglesias tornen a demanar un altre acte de fe a ERC i PDECat.

Abans en nom de la lluita contra la corrupció. Ara, en el d’unes polítiques socials -com l’augment del salari mínim interprofessional de 735,9 euros a 900– que, ai las, no necessiten pactar-se en un pressupost per poder-se dur a terme. Si Sánchez vol, en el proper Consell de Ministres pot fer realitat la pujada, tal com s’ha fet les darreres vegades: aprovació d’un decret per part del Consell de Ministres i publicació al BOE. I aquí pau i allí glòria!

Ara bé, és absolutament irresponsable demanar el suport a aquests comptes mentre continuen portant al Tribunal Constitucional decisions preses pel Parlament de Catalunya. O mentre no es retiren els recursos interposats per l’anterior Govern espanyol a lleis aprovades pel legislatiu català, com la de la pobresa energètica o la dels desnonaments. O mentre el ministre desinfectador galleja com un pinxo de baixa estofa i segueixintentant humiliar les forces independentistes a les quals, paradoxalment, els seus demanen (o millor, exigeixen) el vot afirmatiu.

Jo no sé si en el fons Sánchez vol, en realitat, l’aprovació d’aquests pressupostos o es posa la bena abans que la ferida en vista a unes properes eleccions en què, sense l’aprovació dels pressupostos, Pablo Iglesias hauria actuat de tonto útil. Perquè? Perquè hauria contribuït decisivament a legitimar Sánchez per l’esquerra i, al mateix temps, a alliberar-lo del llast que representa a Espanya el fet d’haver estat votat a la moció de censura pels partits independentistes catalans. 

Però més enllà de les veritables intencions del líder del PSOE, el cert és que no té cap lògica demanar el suport a aquests comptes mentre no s’ha mogut ni un dit per començar a parlar de manera bilateral sobre el futur de Catalunya. I sobretot mentre hi continua havent presos polítics i exiliats. Presos polítics en una vergonyosa presó preventiva i presos polítics, com el mateix Junqueras, amenaçats per unes peticions de penes de presó que tot sembla indicar que poden rondar els 25 anys. I això amb una Fiscalia General de l’Estat, que és qui demana aquestes penes, nomenada per l’executiu que vol aprovar aquests pressupostos. Demencial.

I no em parlin de la separació de poders quan facin referència a aquesta causa general contra l’independentisme. Va ser separació de poders la querella fantasiosa del reprovat fiscal Maza? És separació de poders que un jutge com Llarena faci valoracions polítiques per imposar una determinada mesura? O que l’anterior ministre de Justícia tingués la gosadia d’avançar des dels platós de televisió les properes resolucions judicials? O que tota una vicepresidenta del Govern es vanti que qui va tancar a la presó mig Govern de Catalunya no va ser cap jutge, sinó... Mariano Rajoy? Ja fa anys que ens afaitem i que sabem que ni els nens vénen de París ni els Reis són altra cosa que els pares. Encara que ho digui el Constitucional.