Diuen les cròniques que aquell 26 de gener del 1939 feia fred a la capital catalana. O com a mínim, el fred que pot fer en una vila temperada com Barcelona. Les tropes franquistes avançaven sense aturador pels seus carrers, sense trobar ni la més mínima resistència en una ciutat que ja feia dies que estava rendida. Rendida i exhausta per una guerra molt llarga i, principalment, per les penúries patides durant els últims mesos del conflicte.

La caiguda de Barcelona representava, a la pràctica, la caiguda de Catalunya. I també una derrota republicana llargament anunciada, sobretot després que l'exèrcit franquista hagués eliminat les seves últimes defenses al front de l'Ebre. El president Companys i els membres del seu govern havien marxat un parell de dies abans en una llarga marxa cap a l'exili. Com havien fet també desenes de milers de persones que temien les represàlies dels vencedors i partien cap a una vida incerta.

Amb l'ocupació de la capital catalana, els franquistes van posar en marxa un complex sistema per anorrear qualsevol presència republicana. Un sistema especial per a Catalunya –no debades, ells mateixos s'anomenaven exèrcit d'ocupació!– destinat a esborrar fins al mínim vestigi de catalanitat i a curar un poble que, segons el totpoderós ministre Serrano Suñer, "està malalt moralment i política" i per això aquest poble "serà tractat per nosaltres amb les mateixes atencions amb què es cura un malalt".

I les cures i les desinfeccions diverses van costar milers d'afusellats, de torturats i d'empresonats. Més de 15.000 consells de guerra i més de 1.000 execucions només durant aquells primers mesos són el testimoni més cruent de la magnitud del drama. Les institucions catalanes van ser abolides i els partits, sindicats o associacions vinculades al catalanisme i a la democràcia, prohibits i perseguits. Des del mateix dia de l'arribada franquista, Barcelona ja va exercir de laboratori d'un minuciós procés de repressió sota el paraigua de la impunitat i la brutalitat encarnades en el temible Rondín Antimarxista.

Delacions, detencions arbitràries, tortures, afusellaments... Però també depuracions generalitzades dels funcionaris que els franquistes creien que no serien totalment fidels al nou règim. Segons va escriure l'historiador Josep Benet, "la repressió portada a terme per les autoritats franquistes va ser planificada de manera sistemàtica com una necessitat per a la pervivència mateixa del règim dictatorial". I aquesta sistematització va arribar fins al darrer racó i fins a institucions clau en la vida barcelonina i catalana, com la Caixa, el FC Barcelona o la mateixa Universitat, que va perdre la meitat del seu personal.

Fa 80 anys, la nit més negra va caure sobre Barcelona i, de retruc, sobre la part de Catalunya que encara no havia estat ocupada. La resta ja feia un temps que havia tastat la inclemència dels vencedors. Uns vencedors que, el primer diumenge després de l'ocupació de Barcelona, van organitzar una missa de campanya presidida pel general Yagüe, conegut com el Carnisser de Badajoz pels assassinats massius que va provocar en aquesta ciutat extremenya al començament de la Guerra Civil.

Una missa que va ser el pròleg perfecte per a l'exorcisme (sí, l'exorcisme!) que va tenir lloc, unes setmanes després, al camp de futbol de les Corts. Aquest va ser un acte ple de la més rància exaltació feixista en què es va intentar netejar l'ànima d'un club –el Barça– "inducido por espíritus malignos empeñados en empañar, con una política turbia y separatista, las glorias alcanzadas en el terreno de juego por tan histórica entidad". Si no fes plorar, els asseguro que ara mateix m'estaria fent un panxó de riure.