Una vegada més el Partit Popular s’ha rigut de la memòria de les víctimes de la guerra civil, dels represaliats pel franquisme, dels seus familiars i de tots nosaltres. El lloc? El Senat espanyol. La lamentable protagonista? La senadora Esther Muñoz, que ha afirmat que els diners que es dediquen a la memòria històrica només serveixen per “desenterrar unos huesos”. Textualment, i sense cap mena de vergonya.

I l’atzar ha fet que les paraules de tan poc digna senadora coincidissin en el temps amb la notícia d’un nou robatori de les arques públiques per part de l’organització criminal en què es va convertir ja fa uns anys el seu partit. Aquesta vegada el saqueig fa referència a la Comunitat de Madrid dels temps d’Esperanza Aguirre (màxima mentora de Santiago Abascal, d’altra banda) i del desviament d’entre 1,7 i 3,7 milions d’euros mitjançant empreses pantalla amb noms tan inquietats com Paquí Pallá SL. Sobren les paraules.

Però bé, tornant a les paraules d’Esther Muñoz, ens hauríem de preguntar què hauria passat si aquesta senyora hagués fet aquestes afirmacions en qualsevol altre parlament europeu de fora del regne d’Espanya. S’imaginen una electa alemanya, per exemple, banalitzant el nazisme i burlant-se de les seves víctimes? No creuen que, com a mínim, aquesta persona hauria estat obligada a dimitir dels seus càrrecs i passaria una vergonya eterna per la imbecil·litat de les seves paraules?

Creuen que a l’Espanya del segle XXI pot passar alguna cosa similar? Sí, el dia que les cabres criaran llana, com diem al Pallars. És a dir, mai, perquè en aquesta Espanya en blanc i negre l’estupidesa, la maldat i la ignorància cotitzen a l’alça. I les paraules de Muñoz no són una astracanada d’una indigent intel·lectual (que també), sinó que són una constant en els dirigents del seu partit.

Qui no recorda el llavors portaveu popular Rafael Hernando vomitant odi sobre els damnificats de la guerra civil en afirmar que els fills de les víctimes “sólo se acuerdan de sus padres cuando hay una subvención para encontrarlos”? O el mateix Pablo Casado, avui president del PP, criticant l’esquerra perquè “estan todo el dia con la guerra del abuelo, con las fosas de no sé quién, con la Memoria Histórica”? Com si tot plegat fos una anècdota, com si tenir desenes i desenes de milers de persones encara avui enterrades en cunetes fos una simple anècdota.

Com si el fet que Espanya sigui el segon estat del món amb més desapareguts en fosses comunes, només superat per la Cambodja de Pol Pot, fos un acudit. Com si el fet que milers i milers de persones, moltes d’elles republicanes, estiguin enterrades al Valle de los Caídos —al costat del seu botxí— sense cap mena de permís dels familiars fos un simple acudit. Com si la vergonyosa exhibició de manca de pudor per part dels dirigents del partit Popular —que com els de Cs encara no han condemnat el franquisme— fos un número d’una gala de Chiquito de la Calzada.