Doncs sí, tal jornada com la del divendres de la setmana passada d'ara fa cent trenta anys, París va viure un esdeveniment que ningú, en aquell moment, va imaginar que seria tan transcendental. Aquell dia, després de múltiples discussions i polèmiques i de més de dos anys de treballs incansables, es va acabar la construcció de la Torre Eiffel.

A punt perquè només dos mesos després, el seu precursor, Gustave Eiffel, i els seus distingits acompanyants situessin una bandera francesa al capdamunt de la construcció, a tres-cents metres d'altura. Mentre això passava, la torre s'il·luminava amb bengales i, des del primer pis, es disparaven 21 canonades de celebració.

Enrere quedaven les vagues dels treballadors, que van amenaçar la viabilitat del projecte i, sobretot, les crítiques dels intel·lectuals i de part de la població parisenca a una edificació "d'una lletjor insuportable". Per exemple, el novel·lista Guy de Maupassant va deixar escrit que la torre era "una piràmide alta i prima d'escales de ferro: un esquelet gegant sense gens de gràcia [...], un avortament d'un ridícul i esquàlid perfil de xemeneia de fàbrica".

Tot i la llegenda urbana que afirma que la Torre va ser oferta per Eiffel, en primer lloc, a l'Ajuntament de Barcelona, el cert és que aquest va ser el projecte que va guanyar el concurs del consistori parisenc per edificar un gran símbol per a l'Exposició Universal que havia de començar el maig del 1889 i que hauria de commemorar, de pas, el primer centenari de la Revolució Francesa.

Però contra el que avui seria impensable, la idea inicial era desmuntar la torre en acabar l'Exposició. Una torre que, com deia més amunt, va concentrar nombroses crítiques, com les que un grup d'intel·lectuals encapçalats pel mateix Maupassant i pel músic Charles Gounod van publicar al setmanari Le Temps. En aquest manifest, s'afirmava que "escriptors, pintors, escultors, arquitectes, amants apassionats de la bellesa de París, fins ara intacta, protestem amb totes les nostres forces (...) contra l'erecció, en ple cor de la nostra capital, de la inútil i monstruosa Torre Eiffel (...). Perquè la Torre Eiffel, que ni la mercantil Amèrica voldria, és la deshonra de París".

Malgrat aquestes protestes, i les que vindrien, a finals de gener del 1887 s'havien començat a fer els fonaments d'una obra que va acabar justament al cap de dos anys, dos mesos i cinc dies. I contra tot pronòstic –i sobretot contra la visió esbiaixada de la flor i la nata de la intel·lectualitat parisenca– els primers mesos de vida de la torre van ser tan reeixits que aquell projecte esbojarrat, que havia estat qualificat per l'escriptor Joris-Karl Huysmans de "supositori", va quedar-se a París de manera estable i definitiva.

Durant els seus 130 anys d'existència, la Torre Eiffel ha acabat esdevenint la principal icona de la ciutat de l'amor. Protagonista de mil i una anècdotes, permetin-me que els n'expliqui un parell: la primera, del 1925, centrada en l'estafador txec Víctor Lústig. Aquell penques, fent-se passar pel director general de Correus i Telègrafs, va ensarronar un incaut ferroveller parisenc al qual li va vendre –a pes– les més de set tones de ferro de la Torre Eiffel.

I la segona, i que lliga amb el començament d'aquest article, fa referència al novel·lista Maupassant, un dels principals opositors a la torre. Diuen les males llengües que, després de la inauguració, anava a dinar gairebé cada dia al restaurant de l'edifici d'Eiffel. Quan un periodista li va fer notar aquesta contradicció, Maupassant va deixar-li anar que anava a menjar a aquell lloc... perquè era l'únic de París des del qual no es veia la maleïda torre. Geni i figura!