Sempre és difícil, i potser una mica lleig, parlar dels problemes dels altres, i més quan no es coneixen en profunditat, però des de les Garrigues, que és d’on em miro el món, em permeto fer-ho sobre el Pallars, perquè sempre hem tingut molts paral·lelismes socioeconòmics, especialment amb el Sobirà (més que no pas amb l’Urgell o el Segrià) i moltes coses em resulten familiars. No m’ha sonat gens aliè, per exemple, el victimisme que han desplegat en les últimes setmanes representants d’institucions públiques i de sectors privats per la no celebració del festival Doctor Music a Escalarre, que s’ha arribat a qualificar de “pèrdua terrible”. El to de memorial de greuges me’l conec, i potser per això intueixo que en aquesta història hi ha més pa que formatge.

Tenim moltes semblances, sí, però miro les dades demogràfiques i, d’entrada, veig una diferència fonamental: el Pallars (l’un i l’altre) tenen més població ara que fa 20 anys, concretament un 9,1% més. I tot apunta que en aquest creixement hi han tingut més a veure altres factors que no pas el propi festival. En els tres anys que es va celebrar, el Jussà va perdre habitants i el Sobirà en va guanyar unes poques desenes. El Pallars no és avui una zona que es dessagni demogràficament; pateix el profund procés d’urbanització general del país, això sí, però no hi predomina el vermell que predomina a altres zones del mapa que publicava NacióDigital aquesta setmana. No em consta, per exemple, que en els últims anys hagi tancat cap escola i, de les poquíssimes que s’han reobert a Catalunya, una és la de Salàs de Pallars; no deu ser casualitat. 

Guanyar, o almenys no perdre població, tal com està la cosa avui dia, és un bon indicador. I no només en termes globals, sinó que la forta masculinització associada al despoblament al Pallars no s’hi dona, probablement pel pes que del turisme. Un turisme que, d’altra banda, és molt més amable i respectuós que el que pateixen certs indrets litorals del país. Un turisme que, a diferència d’altres llocs, té dues temporades, hivern i estiu, i moments puntuals d’altíssima ocupació, com quan Esterri i voltants, al costat mateix d’Escalarre, s’omplen fins la bandera pel festival Esbaiola’t de teatre al carrer. Un turisme sobre el qual s’han bolcat institucions públiques com el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, que té la mirada posadíssima en la muntanya, molt més que a la plana. Per cert, la Diputació va aprovar subvencions de 200.000 euros als ajuntaments del Sobirà per fer obres relacionades amb el festival i que s’ha compromès a mantenir i, pel que sembla, tenia la intenció de posar-ne 200.000 més en una campanya de promoció turística conjunta amb Doctor Music. Déu-n’hi-doret, no?

De fet, quan l’any 2000 Doctor Music se’n va a Astúries, un dels motius esgrimits per Neo Sala era haver arribat a un acord més beneficiós econòmicament amb les institucions d’allà. Un Neo Sala, molt pallarès ell, que afirmava que era difícil sostindre un festival així “en un lloc tan remot” com Escalarre. I, malgrat tot, el Pallars no es va enfonsar. Qui sap si ara, anunciant el caramelet abans de mirar-se les lleis, el promotor volia generar unes expectatives per acabar negociant en una posició de força. Ves que no estiguem parlant d’això, al final, del transvasament de quartos públics a unes poques butxaques i no pas de greuges territorials... Amics pallaresos, si em permeteu, deixeu-vos estar de macrofestivals i continueu amb lo vostre, que no estamos tan mal!