La pagesia és el millor tallafoc. Molt bé, sí, però posem que en els pròxims 10 anys no plega cap pagès. Quin risc d'incendi tindríem? Exactament el mateix que just abans que prengués la primera espurna a la Torre de l'Espanyol, o encara més elevat, perquè el que avui és matollar d'aquí a 10 anys serà bosc. Per tant, en el millor dels casos (que no plegui cap pagès) estarem com avui, i això no és solucionar el problema.

Assegurar que la pagesia actual es guanyi la vida no és solucionar el problema. Calen més coses i més matisos. De quina pagesia parlem, per exemple? Un bomber que va estar treballant a l'incendi em comentava: "Els herois (i la cosa tampoc hauria d'anar d'això), per mi, són aquells pagesos que encara tenen el neguit de conservar conreus als bancals". I això va contra tota la lògica productivista que impera en el sector. El famós tallafoc, doncs, serà més o menys efectiu en funció de quina pagesia es guanyi la vida. Si els ajuts i plans de xoc no s'adrecen a aquesta agricultura que s'endinsa pels racons, poc avançarem. Si continua sent inviable pasturar el bosc, poc avançarem, i si continuem girant l'esquena a la mateixa biomassa com a recurs energètic, poc avançarem.

No és la producció alimentària el que està en perill, no són més quilos de fruita ni més tones de carn el que fa falta (de fet, en sobra). Set o vuit comarques soles podrien alimentar tota Catalunya i sobraria fato. És un problema de circuits entre dos mons, el rural i l'urbà, que no es troben, que viuen desconnectats des de fa mig segle. Amb l'evolució dels transports als anys 60 la ciutat va començar a prescindir del seu camp com a font única d'abastiment i el camp va començar a multiplicar i intensificar la producció per sortir a competir globalment. L'anomenada Revolució Verda (mecanització agrícola, productes fitosanitaris, màxima productivitat) i l'entrada al Mercat Comú van derivar en un despoblament de dimensions dramàtiques a les àrees de secà, les que més difícil ho tenien per jugar en aquesta lliga i que són les que cremen i cremaran. Ho explicava Ramon Queralt ja fa 20 anys al llibre "Impacte ambiental del despoblament" (Pagès Editors), prologat per Josep Vallverdú, i continua sent vigent, perquè el despoblament de llavors ençà no ha fet sinó accelerar-se. A més capitalisme, més èxode rural.

La qüestió, per tant, és el model, no només forestal o agrari, sinó de vida. Hem uniformitzat el camp, tant el conreat (simplificació de varietats) com el no conreat (augment de massa forestal) en detriment del famós mosaic, hem uniformitzat la dieta, el fet de vestir, l'oci, la cultura... I hem uniformitzat les ciutats, més gegantines, més insostenibles i més iguals entre elles. La meitat de la població mundial viu ja en el 2% del territori del planeta, com mostrava el dossier Ciutats, de Crític, l'hivern passat, on s'exposaven problemàtiques urbanes profundes que no deixen de ser l'altra cara de la mateixa moneda. Aquí pillem tots.

I com ho arreglem? Marta Rojals ho resumia molt bé l'altre dia: "que tothom qui vulgui quedar-se als pobles s'hi pugui quedar, i tothom qui vulgui tornar-hi hi pugui tornar". Una sola frase per resumir un canvi de model, perquè vol dir serveis, transport públic eficient, escoles, atenció sanitària, fibra òptica, etc. Molt més enllà de l'agricultura. Si dissenyem estratègies de futur associant món rural només a sector agrícola, arribarem a conclusions únicament sectorials i, per tant, parcials, pedaços. La condició primera perquè surtin pagesos és que als pobles hi hagi gent, que és el que més falta fa. Només augmentant la població hi haurà la probabilitat que d'aquí a 10 anys hi hagi més pagesos que avui. Tan simple com difícil, llarg i costós de revertir, però potser menys que pal·liar els efectes de l'incendi i pagar-ne el cost d'extingir-lo.