Ara en fa cent anys. I allà, a la canònica de Santa Maria de Mur, a l’ombra d’un dels castells medievals més bonics de Catalunya, va començar tot. Un marxant d’art nord-americà va comprar les pintures murals de l’església. Mossèn Farràs va cobrar 7.500 pessetes de l’època, que va emprar a arreglar i condicionar l’edifici. I una de les joies més importants del romànic català va volar lluny de les comarques pallareses.

Les pintures van arribar llavors a Barcelona. El col·leccionista d’art Lluís Plandiura va pagar cent mil pessetes per aquell tresor. I dos anys després ja eren als Estats Units, on va tenir lloc una subhasta en què l’oferta més alta va ser la del Museum of Fine Arts de Boston, el lloc on tantes dècades després encara es poden contemplar les pintures originals.

Mur va ser l’inici. I la demostració més clara que, o el país s’arremangava o les millors joies romàniques escampades per la geografia pirinenca aviat seguirien el mateix camí que les de la canònica pallaresa. I així, la Junta de Museus va impulsar l’anomenada Campanya de Salvament del Romànic Català, que va tenir el seu punt culminant en l’adquisició de desenes de pintures murals.

Com les de les esglésies de la vall de Boí, que, com les mencionades de Santa Maria de Mur, van ser arrancades mitjançant la tècnica de l’strappo sota la direcció d’especialistes italians. Per extreure-les, netejaven la zona on hi havia el mural i, tot seguit, hi anaven adherint teles de cotó ben molles de cola calenta. Si es feia bé, només calia deixar assecar les teles i anar-les arrencant lentament.

Les pintures centenàries s’hi quedaven adherides com si fossin un negatiu. Llavors només calia dipositar-les amb la màxima precaució dins d’unes caixes protegides de fusta, carregar-les als lloms de les mules i, a causa de la manca de carreteres, seguir els camins de muntanya fins a la Pobla de Segur, lloc d’on van ser traslladades a Barcelona.

A causa del que va passar a Mur i gràcies a la tasca de la Junta de Museus, avui al MNAC es pot veure una de les col·leccions d’art romànic més imponents del món. I si bé és cert que per contemplar els originals de Mur cal anar a Boston (com per visitar els fantàstics sepulcres dels comtes d’Urgell cal anar a Nova York), la tenacitat i la feina ben feta va impedir la sortida del país d’altres obres emblemàtiques.

Començant pel Pantocràtor de Sant Climent de Taüll. Quan l’any 1907 mossèn Gudiol —conservador del Museu Episcopal de Vic i membre de l’expedició pionera que es va fer per catalogar l’art romànic pirinenc— el va veure per primera vegada, va escriure de manera emocionada que sempre més recordaria aquell moment “quan darrere dels alts pinacles d’un retaule gòtic del segle XVI, va poder-se fer una idea de com de meravellosa era la decoració d’aquell absis”. Doncs això!