Segur que tots han sentit a dir allò que adquirir un habitatge, i sobretot en segons quines zones del país, és de privilegiats. Lamentablement, avui en dia, també és un privilegi poder pagar el preu d'un lloguer d'un apartament minúscul, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Quants coneguts tenim que han estat, literalment, expulsats cap a l'exterior de la capital quan han hagut de renovar el lloguer del pis i s'han trobat amb un augment tan abusiu que els ha obligat a fer una mudança?

En alguns barris de Barcelona els preus dels lloguers han pujat gairebé un 40% en els darrers cinc anys. Una veritable bogeria que afecta de manera molt directa la vida de moltes persones. Perquè ja se sap, quan el mercat no té cap mena de control ni regulació, acostuma a desbocar-se. Com ha passat en aquest tema amb la mirada còmplice del Banc d'Espanya, de la Cambra de la Propietat, de Foment del Treball i de fons voltors com els que van finançar la campanya de Manuel Valls en les darreres eleccions municipals.

Per això vaig acollir amb esperança les notícies que ens indicaven que el govern català (aquell que constantment és acusat de no governar) recollia l'esperit d'una moció aprovada pel Parlament i preparava un decret llei per posar fre a una situació de veritable emergència social. Un decret pioner que es plantejava, per primera vegada a l'estat espanyol, regular els preus dels pisos de lloguer.

Val a dir que aquesta era una mesura que ja havia aixecat tensions entre els socis de govern, amb una ERC més partidària de la limitació de preus, mentre que JxCat es decantava pels incentius fiscals. Però aquesta mateixa setmana l'actual govern català ha pogut comprovar —una vegada més amb la iniciativa— la seva feblesa. La resta de grups de la cambra han votat en contra de la implementació d'aquestes disposicions.

D'una banda, PP, Cs i PSC han tornat a exercir de front del 155 en acusar el Govern de voler prendre mesures que superen l'àmbit competencial català. I aquí pau i allí glòria. Per contra, els Comuns i la CUP, des de l'altre costat, han votat en contra de la tramitació del text per ser insuficient i per no anar fins al fons del problema.

I això que per als comuns (com per a la CUP) el gran problema de l'habitatge és la seva manca de regulació. Precisament, el decret presentat per la consellera Capella donava marge als ajuntaments, especialment al de Barcelona, per aplicar-lo. Ara bé, si anem al moll de l'os de la qüestió, potser caldria preguntar-nos què hauria passat si, finalment, el consistori del cap i casal hagués tingut la capacitat d'intervenir en els lloguers dels habitatges, tal com preveia el mencionat decret.

Recordem que a Barcelona governen dos partits amb dues visions enfrontades en aquest tema. Ada Colau sempre s'ha mostrat partidària de la regulació, mentre que el partit socialista, tant en l'àmbit català com en l'espanyol, no en vol sentir ni parlar. Tampoc Manuel Valls. Potser aturar-ho tot al Parlament, evitant la seva tramitació i, per tant, renunciant tant al debat com a la possible introducció de mesures correctores que pal·liassin les mancances actuals, evita futurs problemes i tensions dins de l'equip de govern de l'Ajuntament. Si fos així, Collboni ja seria l'home fort d'un consistori que hauria vist greument hipotecada la seva política d'habitatge.