Aquesta setmana farà nou anys que el Parlament va abolir les curses de braus. Gràcies a una iniciativa legislativa popular (ILP) que va aconseguir recollir més del triple de les signatures necessàries, Catalunya es va convertir en un erm per als defensors del toreig. Però no us penseu, en aquells moments la tauromàquia ja patia una gran decadència al Principat. De fet, només quedava operativa una plaça: la barcelonina Monumental. 

Però no sempre havia estat així. El toreig durant dècades (de fet, centúries) va tenir una enorme acceptació a casa nostra. Al segle passat, a Barcelona van coexistir tres places de toros. I, a banda, n'hi havia hagut a pobles i ciutats com Olot, Figueres, Sant Feliu de Guíxols, Girona, Lloret de Mar o Tarragona. 

Per tant, ningú amb dos dits de front pot negar que el toreig formi part del passat del nostre país. Des de l'època medieval, quan es van dur a terme les primeres corrides en espais oberts, fins a les passions que aquesta pràctica aixecava en alguns dels sectors més il·lustrats i progressistes de les primeres dècades del segle XX. 

El toreig no només forma part de la nostra història sinó que a vegades n'ha estat part protagonista. Situem-nos tal dia com avui, de l'any 1835, a la Barceloneta, a l'indret on s'aixecava la plaça de toros del Torín. Aquella tarda, en plena guerra carlina, una munió de gent omplia les graderies del recinte, disposada a passar-s'ho bé amb l'espectacle anunciat. Però de seguida, el respectable es va adonar que alguna cosa no funcionava. Els braus escollits eren molt (massa) mansos.

Davant d'aquest fet, la gernació, en senyal de protesta, va començar a destrossar les grades de la plaça, abans de saltar a l'arena i matar a cops el darrer brau. Després, en manifestació multitudinària i arrossegant amb cordes l'animal mort i mig cremat, es van dirigir cap a la Rambla. I un cop allà, aquella multitud va concentrar tota la seva ira contra el clero. 

En poques hores, la turba va atacar una dotzena de convents, el primer el de Sant Josep, on ara hi ha el mercat de la Boqueria. La meitat va quedar totalment cremada i 16 frares van perdre la vida en els aldarulls. 

Però la cosa no va acabar aquí, perquè només deu dies després una altra gernació va assaltar el palau on s'allotjava el capità general Bassa, que havia entrat a Barcelona per reprimir els esvalotadors. Durant l'assalt, en què van perdre la vida uns quants dels atacants, el cap militar va ser assassinat a cops. Després el van esquarterar i van exhibir els diversos trossos del seu cos per la ciutat. I encara, abans d'acabar el dia, van calar foc a l'emblemàtica fàbrica El Vapor, símbol de la industrialització. 

Aquests episodis d'extrema violència, sense cap direcció que la canalitzés, són coneguts amb el nom de Bullangues. Barcelona en va patir deu entre el 1835 i el 1843. Només els bombardejos de la ciutat i la màxima violència repressora van aconseguir neutralitzar-les. La primera de totes elles va ser la mencionada del juliol del 1835. I el percussor que va fer saltar la guspira, aquells braus mansos que van escalfar els ànims dels aficionats massa impacients.