Aquesta setmana hem commemorat els cinc anys del referèndum d'Escòcia. Recordem que aquesta consulta a la ciutadania va partir de les negociacions i del pacte entre el govern independentista d'Alex Salmond i l'executiu conservador britànic, presidit per David Cameron.

Recordem també que en aquell plebiscit Londres va posar tota la carn a la graella. Tant amb promeses d'increment del benestar dels escocesos si es quedaven al Regne Unit, com amb amenaces velades de quedar fora d'Europa (i de vagar per l'espai sideral, manllevant les paraules de l'avui amic de Rivera José Manuel García Margallo) si decidien trencar amarres amb la metròpoli.

Escòcia va votar no. I cinc anys després, paradoxalment, és la Gran Bretanya (i també Irlanda del Nord, amb qui conformen el Regne Unit) qui es prepara per fer els últims passos abans de marxar de la UE de la mà del peculiar Boris Johnson. Els escocesos, partidaris de continuar en el mercat comú europeu, van fer una mala aposta, ja que el seu lligam amb Londres és precisament qui els expulsa de l'ens comunitari.

Per això, la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, es veu amb tota la legitimitat del món per convocar un segon referèndum sobre la independència. No debades, l'SNP (Partit Nacionalista Escocès) va concórrer a les eleccions del maig del 2016 (que van tenir lloc menys de dos mesos abans del referèndum sobre el Brexit) amb la promesa de convocar un segon plebiscit si les condicions del seu país dins del Regne Unit quedaven sensiblement alterades.

Val la pena esmentar, també, que Escòcia (com Irlanda del Nord i a diferència d'Anglaterra i Gal·les) es va mostrar clarament partidària de continuar a la UE, amb més d'un seixanta per cent dels vots. I són precisament aquestes divergències sobre el Brexit i els seus efectes les grans armes de Sturgeon i de l'independentisme escocès. Unes armes que poden ser més eficaces que les de l'any 2014 i que poden posar en escac i mat la unió nascuda el 1707.

D'una banda, des del continent europeu es veu la causa independentista escocesa amb molta més simpatia que no pas fa cinc anys. Una simpatia que s'incrementarà exponencialment si, a l'octubre, la sortida del Regne Unit de la UE es fa sense acord.

I, de l'altra, totes les enquestes coincideixen a afirmar un important creixement de l'opció del sí en un hipotètic referèndum que Sturgeon voldria convocar el maig del 2021, quan acabi la legislatura. Serà el Brexit la gran oportunitat per a Escòcia? Les més que probables (i properes) eleccions anticipades al Regne Unit ens poden donar noves pistes sobre aquest futur apassionant.